Paradoxes en el Cabanyal

2010-04-16Publicat per: El Punt
Trobe que va ser el periodista català Vicenç Villatoro el primer, i potser l'únic, en subratllar la paradoxa que suposava que els sectors progressistes i nacionalistes del País Valencià hagueren de dependre del govern central per defensar les seues posicions sobre el que s'ha de fer amb el barri del Cabanyal, en contra dels propis governs local i autonòmic.
Les reserves de Villatoro partien d'una clau nacional i, segurament, d'una visió amb més operativitat a Catalunya que a casa nostra. La contradicció, tanmateix, no és aparent si la contemplem des d'una altra òptica. I no ens referim únicament a la ignominiosa actuació de la policia estatal que va repartir pals a uns manifestants que defensen la mateixa posició que el govern central, incident que deu contenir en les entranyes alguna història oculta que se'ns escapa però que, potser, algun dia acabarà per saber-se.
No parlem d'això, precisament. Les actuacions del Ministeri de Cultura de l'Estat, reclamant la competència en matèria de patrimoni, li han atorgat oxigen al barri i a aquells que defensen un altre model d'intervenció que no siga partir el Cabanyal en dos amb elements arquitectònics aliens. El darrer assalt s'ha guanyat als punts: el Tribunal Constitucional ha parat els enderrocs en no donar validesa al decret del Consell, convertit en llei per les Corts Valencianes, dissenyat ad hoc per donar cobertura als plans de Rita Barberà. Però el viatge judicial i polític no acaba ací.
Els defensors del Cabanyal han de tindre en perspectiva que, al marge del que diguen els tribunals, potser en un parell d'anys les urnes dictaminen que ja no s'hi podrà contar com a escut amb el cosí de zumosol de Madrid. I no dubteu que, en el cas que Mariano Rajoy fóra invertit nou president, possibilitat certa i real segons les enquestes, entre les dos o tres primeres peticions del PP valencià, juntament amb el transvasament de l'Ebre, estarà el desbloqueig, per decret, per transferència de competències, o pel que siga, del pla per perllongar l'Avinguda Blasco Ibáñez.
Potser no passe, però aleshores el que hi haurà és una extensió cap a l'infinit del conflicte: ja vaig explicar ací mateix que Rita Barberà i el PP no van a renunciar mai a passar per dintre del barri. És una qüestió d'orgull: la supèrbia alimentada per anys de majories absolutes fa que no toleren les dissidències.
Aquesta batalla, en definitiva, s'ha de guanyar ací. I l'obstacle fonamental és que, malgrat tot, el crèdit social del Partit Popular, a València ciutat i fóra d'ella, es manté pràcticament incòlume al mateix temps que el prestigi entre la ciutadania de les posicions progressistes i dels seus seus suports polítics, sindicals, socials i culturals no ha parat de minvar els darrers temps.
La gran paradoxa és que una pretensió curosa, assenyada i respectable com la d'invertir en un barri popular i amb personalitat pròpia per preservar-lo, no conta amb el vist-i-plau de gran part dels veïns del propi Cabanyal. La degradació de les darreres dècades és un factor poderós, però no ho explica tot. I el recurs a les ànsies especulatives dels habitants del barri que no seran afectats directament pels enderrocs produeix tanta tristesa, tanta estupefacció, que costa de creure.
En acabar, el PP i les seues propostes, malgrat la putrefacció emanada de Gürtel, el seu fracàs econòmic, els tics autoritaris i les contínues confusions entre els àmbits públic i privat, continuen sent, a hores d'ara, opcions creïbles i de prestigi. Ens hauríem de preguntar per què.