“Com més va, més difícil resulta viure en aquesta ciutat, una ciutat que cada dia s’assembla més a un paisatge de cartó pedra”

2002-01-08Publicat per: El Temps
Només es veu des de lluny. La mires a un pam deis seus nassos i el que es veu és un esborrall fosc, gairebé obscè si arribes a endinsar-te en els seus budells, definitivament tancat a qualsevol mirada que busque en les seues entranyes les empremtes de la dignitat. La ciutat de València s’alimenta d’una estranya condició invisible i clandestina i quan es conta a si mateixa perquè l’entenguen els altres, es converteix en una ciutat disfressada d’una altra, es canvia les vestidures d’un ensorrament semblant al de Sarajevo (de quan hi havia allí una guerra clònica de la d’Afganistan) pels d’un luxe cursi que és el luxe dels nous rics davant les exigències globalitzadores del mil·lenni: el gust és el mateix per a tots i les porcellanes de Lladró igualen horitzontalment l’estètica. la política i la ideologia de la ciutat de València i la de la resta del País Valencià.

No som sinò la imatge cutre de voler estirar més el braç que la màniga, la glossa impassible del victimisme que alimenten els nostres governants i els seus aliats milionaris, la despòtica vocació que esgrimeixen aquests governants de convertir-nos al veïnat en fantasmes irrisoris passejant pels carrers d’una urbs que s’està construint des de la més inaguantable de les interinitats. Perqué això i així és aquesta ciutat: un núvol d’aire que es desinfla quan acostes els ulls i vols tocar-li la pell amb els dits de l’afecte. No hi ha carn sota aquesta pell: només la cosmètica fofa que rebenta si pronuncies les paraules màgiques de l’acostament i la carícia. Les pronuncies, aquestes paraules, i aleshores apareix el rostre feroç del príncep en comptes de l’amable consistència d’una amabilitat impossible. Perqué aquesta n’és una altra: l’amabilitat que ix en els mòduls de publicitat. uns mòduls que l’Ajuntament i la Generalitat Valenciana inverteixen per maquillar la desgana dels del govern i el desassossec dels que ací vivim, és més falsa que els quadres d’Erick el Belga.

Respira València un aire irrespirable, com si una cèl·lula talibana s’haguera implantat en els organismes de govern i, com George Bush en les seues notaries colonials, deixara la signatura del seu poder en la forma d’un autoritarisme vertaderament insuportable. Com més va, més difícil resulta viure en aquesta ciutat, una ciutat que cada dia s’assembla més a un paisatge de cartó pedra, com si en comptes d’una ciutat de debò fóra un decorat fet a posta per a una pel·lícula americana pagada pels contribuents. L’especulació immobiliaria supera en agressivitat la del desenvolupament dels anys seixanta i en els afores creixen a velocitat de vertigen els gratacels desmesurats que ocupen ara el que abans era ter-ritori tranquil dels melons ¡ les carxofes. L’horta ha desaparegut davall aquesta última envestida de la barbàrie urbanística i als poblats marítims, amb el Cabanyal al cap, els amenaça el pla dissenyat per l’equip de l’alcaldessa Rita Barberà. Centenars de cases desapareixeran quan entren les excavadores i la gent que hi viu des que van nàixer allí els seus avantpassats, en el mateix lloc que ara aquesta gent es nega a abandonar, brega sense parar perqué ningú no entre a demolir aquelles vides ¡ a esborrar impunement la seua memòria.

Ja sé que aquest panorama pot semblar, llegit des de lluny, maniqueu i victimista. Doncs no. Perqué aquesta història no és una pel.lícula de bons i dolents sinó de confrontació d’identitats de classe. Perqué des d’aquí parle i no des d’un altre lloc. Ja sé que pot semblar antic, anacrònic i desfasat en els temps postmoderns que vivim. Però és el que hi ha: el disseny ordit pel PP converteix la ciutat de València en un luxe per a la gent rica i deixa en el més absolut desemparament qui en els afores viu sense mitjans que asseguren mínimament la seua supervivència: ni infraestructures, ni béns culturals, ni cap possibilitat d’accedir a la dignitat que tot ésser humà es mereix.

Aquesta ciutat és una concentració d’iniquitats que menysprea la dissidència, que protegeix l’orgull ranci d’una pàtria obsoleta, que veu impassiblement com la seua alcaldessa prohibeix que l’última edició de la Mostra de Cinema es clausure amb una pel·lícula en qué el lesbianisme tenia un pes gran en el desenvolupament de la trama. Només és una dada, però una dada que transcendeix el pes lleuger de l‘anècdota. Ja ho vaig dir adés: és difícil respirar en aquesta ciutat perquè l’àntrax d’un despotisme no gens il·lustrat inunda els carrers d’una ciutat cada vegada més allunyada de la modernitat i de les avingudes d’un futur feliç per a tots i no per a uns quants.

La València que els conten a vostés només existeix en els anuncis publicitaris. L’altra, la de debò, és la que patim els que busquem territoris lliures on poder viure amb dignitat. L’amor i l’espant, com li passava a Borges amb Buenos Aires. nodreixen la meua relació amb una ciutat que es busca a si mateixa i només troba, al final del seu erràtic itinerari, la sal marina del seu desencant antic soterrat en una platja sense castells en l‘arena. I no em diguen que açó últim sona a poesia. A ràbia i a tristesa sí. Només a això sona. Només a això.