La Batalla del Cabanyal

2010-04-15Publicat per: L'Informatiu
La paralització de les demolicions per part de Tribunal Constitucional ha suposat un mínim ungüent per als magolats carrers del Cabanyal. Magolats per la contundència de les porres que dijous passat descarregaren amb força damunt la carn, la Història i el patrimoni. Fou la batalla del Cabanyal. Un enfrontament desigual que acabà amb desenes de ferits i amb les excavadores esgarrant cases protegides. Però més enllà de la descripció dels fets, que parlen amb vehemència en els nombrosos vídeos que circulen per la xarxa, caldria fer una lectura política.

L'actitud de determinats líders de l'oposició va ser tristíssima. Amb tres noms serà suficient. Un. Ricardo Peralta. És inacceptable que continue com a delegat del Govern després d'enviar la Policia Nacional a reprimir ciutadans que defensaven la legalitat vigent, la del seu Ministeri de Cultura, que prohibix els enderrocs. Hi ha una investigació en marxa per depurar responsabilitats. En cal? Ell mateix les assumí al complet un dia després de les hòsties. De pas, demanà perdó als periodistes, però no als veïns colpejats. Clar que per a ell no hi havia veïns, sinó antisistema perillosos. Antisistema defensant les lleis del sistema.

Dos. Jorge Alarte. ¿On estava el líder dels socialistes valencians mentre la policia treia a ròssec dirigents i militants de la seua formació? Perquè no visità ni un segon El Cabanyal durant la setmana passada? Silenci absolut. Ni tan sols emeté un d'eixos grandiloqüents comunicats que envia diàriament als mitjans. La seua invisibilitat és la invisibilitat del PSPV. Ni membres de l'Executiva, ni diputats autonòmics, ni provincials... Només alguns regidors i poca cosa més. Este comportament deixà a la intempèrie un partit desganat, amorf i sense autoritat. Un partit en declivi, que no xafa el carrer i que damunt envia la policia a unflar els votants que li queden. Increïble.

Tres. Enric Morera. ¿Pot el virtual cap de llista d'una coalició que aspira a governar, anar-se'n de vacances la setmana que se publica el sumari de la trama Gürtel i que tomben cinc edificis del Cabanyal? Doncs sí, malauradament. Morera preferí el sol de la Toscana italiana a la grisor política de València. Si algun dia té responsabilitats polítiques, ¿farà el mateix quan brollen els problemes? No fou l'única absència. Cap dirigent del Bloc anà pel Cabanyal. Només ho feu el seu soci, Iniciativa, amb Mònica Oltra al capdavant, qui també va ser treta a puntellons per la policia.

Volia reservar l'últim paràgraf per a destacar la conducta de Carmen Alborch. La portaveu socialista en l'ajuntament ha fet un treball molt lloable al Cabanyal. Darrere del posicionament del Govern trobaríem algunes de les seues insistències, dels seus esforços. No són els únics, però sí ben notoris enmig d'un partit que badalla. A Alborch la deixaren dijous a soles. I a soles deglutí crítiques i incomprensions lògiques de molts veïns. Ho feu amb paciència, suant, fent pedagogia, amb nervis, donant la cara. Crec que moltes persones valoraren este gest. Com també que s'acostara als policies per suplicar-los que detingueren els colps. O la imatge darrera, quan l'excavadora començà a mossegar la façana d'una de les cases. A mesura que plovien les primeres pedres, les llàgrimes davallaren pel rostre d'Alborch. Fou la imatge de la impotència. De la dignitat. I també de la vergonya dels qui col·leccionen absències imperdonables.