Reflexions des del Cabanyal

2001-02-06Publicat per: Levante
I ara què, senyor president de la Generalitat Valenciana? El proppassat 25 de gener va acabar una etapa molt important per al barri del Cabanyal: l’aprovació d’un pla urbanístic que vol sentenciar el seu futur. El 27 de març de 1998, l’Ajuntament de València va exposar públicament tres alternatives de reforma interior del Cabanyal i va fer un sondeig d’opinió. Primera sorpresa democràtica: es tria finalment l’alternativa que menys suport havia obtingut: exactament, 19 firmes, i s’ignora la més popular, les tres mil dues-centes seixanta-set que sol·liciten la rehabilitació sense prolongació (sense destrucció). El projecte en qüestió tingué l’ocasió de passar un altre plebiscit popular, entre el 24 d’abril i el 24 de maig de 1999, en què es van presentar a l’Ajuntament 72.226 al·legacions que sol·licitaven la retirada del projecte, i s’oposaven, amb caràcter general, a la prolongació de l’avinguda de Blasco Ibáñez a través del barri del Cabanyal. Arribem a març de l’any 2000. Ja s’havien fet diverses manifestacions, al Cabanyal i a València, amb milers de valencians i valencianes mobilitzats per la rehabilitació del Cabanyal i contra la seua destrucció, pel consens i pel diàleg. S’havien manifestat en contra del projecte les institucions valencianes més prestigioses: la junta de govern de la Universitat de València, la Facultat de Geografia i Història, el departament de projectes de l’Escola Superior d’Arquitectura de la UPV, la Facultat de Belles Arts, la Facultat de Dret, l’Institut Ceràmic de la Diputació Provincial de Castelló: personalitats de la cultura, com Dario Fo, José Luis San Pedro, etc.; arquitectes de prestigi local, estatal i internacional. Una llista interminable de persones del món de la cultura i del coneixement. Artistes i persones sensibilitzades havien organitzat Cabanyal portes obertes, un esdeveniment cultural en què artistes de totes les disciplines —arts plàstiques, teatre, dansa, música, etc.— intervenien als carrers del barri i, el que resultava més impactant, a l’interior de les cases del veïnat. Més de tres-cents artistes participant-hi, més de deu mil persones visitant el barri, en cada una de les edicions organitzades, van convertir aquesta iniciativa en un esdeveniment que ha despertat l’interés en el món de la cultura a nivell nacional i internacional. Tot això organitzat, gestionat i finançat pel veïnat i pels artistes participants. Ja s’havia sol·licitat més de deu voltes audiència, diàleg, als màxims responsables de l’ajuntament. Ni ens contesten. S’inicia una vaga de fam que va durar 22 dies, sol·licitant un debat públic: ni cas. Durant esta vaga, el 4 d’abril, ens dirigim a vosté per primera volta. Ens contesta, i entenem que s’interessava pel problema, que faria de mitjancer, que calia discreció i respecte. Des d’aquell moment, què li hem de contar que vosté no sàpiga. Els informes jurídics i tècnics de la Conselleria de Cultura són claríssims: el projecte és il·legal. L’ajuntament és obligat a aportar nous informes favorables al projecte, per a donar suport a la decisió política que ja s’havia pres en la conselleria. Segons el parer de molts ciutadans i ciutadanes, ací comença la seua responsabilitat directa. Perquè les decisions de la Conselleria de Cultura formen part de les decisions del seu Govern. Vosté és el màxim responsable en la protecció del nostre patrimoni davant de qualsevol intent de destrucció o d’espoliació. L’ajuntament ha aprovat el pla a pesar de totes les recomanacions en contra; l’última, la de la mateixa Sindicatura de Greuges. Tornem a reiterar la nostra sol·licitud d’audiència, en esta ocasió amb la urgència que els esdeveniments ens reclamen.