Un matí al Cabanyal

1999-12-09Publicat per: Levante
Diumenge passat de matí, en una deliciosa passejada organitzada dins les activitats «Cabanyal-Canyamelar, portes obertes» (on 280 artistes han bolcat el seu enginy en reclamar l’atenció sobre el assumpte), vaig acabar d’aclarir-me les idees sobre els plans urbanístics derivats de la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez. Definitivament, crec que amb aquesta avinguda s’hauria de fer el mateix que amb l’avinguda de l’Oest: abandonar els vells projectes i respectar la trama urbana dels barris afectats. En realitat, s’hauria d’emprendre una regeneració d’aquests barris mitjançant una enèrgica rehabilitació urbana típica de centres històrics, tot evitant, així, la seua destrucció material. Entre altres coses, perquè l’objectiu principal del projecte de principi de segle, l’accés de la ciutat al mar, ja s’aconsegueix de moltes altres maneres, particularment per les avingudes pròximes dels Tarongers i del Port. La ciutat de València té pendent la recuperació del Port Vell —això que l’alcaldessa Barberà anomena de manera coenta Balcón al Mar (en castellà, naturalment)— i per tant, una repristinació recuperadora dels barris marítims sembla un complement obvi. Com s’ha fet a Barcelona, durant les obres del 92, amb la Barceloneta, lligada a la recuperació del seu Port Vell. La Barceloneta, com els old wharfs de San Francisco o de Londres, són exemples que cal valorar com respostes molt més lligades a les ciutats del segle XXI que els gratacels provincians que l’alcaldessa i els seus amics del sector immobiliari volen fer. A més, els diners fàcils per a aquests amics de l’alcaldessa —provinents de l’especulació urbanística que promet la prolongació de Blasco Ibáñez— són un pur miratge per al veïnat: el desarrelament de la població i la traumatització evitable de les formes de vida tradicionals no tenen preu. Estem proposant una actuació urbanística veritablement ambiciosa, de dimensions europees. Una actuació que repercutiria no solament en el benestar de la gent del barri sinó, també, en la millor imatge del conjunt de la ciutat de València. Tal i com s’està fent en la Ciutat Vella, en el centre històric de la ciutat. València té la sort de tindre aquestes magnífiques credencials urbanes, que la fan diferent i singular en Europa. Aprofitem-ho, no ho llancem a perdre amb una irresponsable política de falsa modernitat. Perquè, tot i les bestieses arquitectòniques i urbanístiques que es van fer en els seixanta i setanta, els nostres «poblats marítims» són perfectament recuperables amb un bon pla d’actuació urbana integral. Encara estem a temps. Afortunadament, passejar per aquells carrers i places del Grau, el Canyamelar, el Cabanyal, el Cap de França i la Malva-rosa continua sent una delícia. De l’arquitectura popular a l’ambient veïnal tot convida a entrar en un món de sensibilitats i sentiments ben particulars, diferents del centre de la ciutat. Quin país civilitzat arrasaria cases amb elements arquitectònics o decoratius modernistes, racionalistes o eclèctics difícils de trobar en un altre lloc? Però, és també la trama urbana, són els edificis i façanes que arriben al naïf més entendridor, és l’antiga llotja del peix, l’antic escorxador, el carrer de la Reina, el d’Escalante, de la Barraca, de sant Pere, les torretes de miramar, tantes coses que demanen la preservació d’un passat que té dret a un lloc en el nostre futur. Però, les prioritats de l’alcaldessa Barberà van per un altre lloc. Pitjor encara: vol precipitar un consens social a favor de la prolongació de Blasco Ibáñez en permetre i incentivar la degradació de la zona afectada. Perquè, l’abandonament de molts edificis —de vegades, fins i tot, llevant la protecció legal que tenien en el passat—, la falta de neteja pública en molts carrers i l’escassa acció policial i d’assistència social en tota la zona són, actualment, senzillament insultants. A més, l’aparell mediàtic de l’alcaldessa, i dels interessos econòmics que empara, cultiva la ignorància dels veïns de la resta de la ciutat sobre el valor real i sentimental de la trama urbana que volen destruir. Intenta convèncer al personal que l’única manera de netejar l’àrea siga enderrocant-la. És una manera ben gallinàcea de governar. Com si no fóra una riquesa per a tota la ciutat poder comptar amb el nostre «barri de la mar» amb personalitat pròpia. Una manera de governar que, per a acabar-ho d’adobar, es torna autista quan l’interessa: l’alcaldessa ni tan sols vol rebre a les plataformes ciutadanes que discrepen dels seus projectes. Per tot això, per tot el que una simple passejada en un amable matí de desembre et descobreix, estem convençuts que, a la llarga, tot el món es felicitarà de haver esperat que un bon projecte integral pose aquests barris, i a tota la ciutat de València, en l’òrbita de les societats urbanes més avançades, allí on la sensibilitat pel patrimoni arquitectònic, urbà i cultural heretat és cada dia major. Aquesta és la nostra opinió, però, en tot cas, el que cal és parlar-ne. Superar l’autisme. Posar sobre la taula tots els arguments. No actuar amb el «ordeno y mando». Aquest sí que és un autèntic repte del III Mil•lenni per a l’alcaldessa i no les bajanades inútils que està fent i que ens costen un ull de la cara.