Brindem pel Cabanyal

2011-10-05Publicat per: L'Informatiu
Torne al Cabanyal un diumenge solejat de tardor per assistir a una nova edició de Portes Obertes. Aquesta podria ser l’excusa que m’hi porta, però el ben cert és que no em cal cap pretext per passejar pels carrers del Cabanyal (“els carrers del nostre temps”). Hi vaig amb bicicleta, travessant aquesta ciutat (“de les ciències” i “de la pols”) que cada dia em sembla més aliena. Pedale feliç, imaginant la València que descriuen tants poemes i tantes cançons, la València que, àvids de viure realitats, ens estem cansant de somiar.

Quan hi arribe trobe un barri més gris que el que vaig descobrir ara ja fa uns quants anys. La consigna de l’autoritat (in)competent és clara: degradar per a especular. Així de senzill. Així de clar. Amb tot, el Cabanyal continua tenint aquell no sé què que em va enamorar, i resisteix malgrat els embats d’un govern corrupte que no sap (o no vol) distingir el bé col·lectiu de l’individual. Recorde quan podíem cantar “per la Punta, l’horta i el Cabanyal”, i de sobte la ràbia continguda es transforma en un nus a la gola, ara que encara plorem per les alqueries que les màquines van enderrocar, pel verd que el ciment va esborrar.

Amb tot, el Cabanyal continua tenint aquell no sé què que em va enamorar, i resisteix malgrat els embats d’un govern corrupte que no sap (o no vol) distingir el bé col·lectiu de l’individual

El recorregut comença al carrer de la Reina, on es concentren algunes de les cases que donen més bona mostra de l’eclecticisme que caracteritza el modernisme popular de l’antic Poble Nou de la Mar. Continua pel carrer Sant Pere, on hi ha el local que des de l’any 1998 acull, cada dimecres, les assemblees de la plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar. I passa també per la Casa dels Bous i per la Llotja del Peix, edificis emblemàtics carregats d’història. Al llarg del matí em vaig trobant molts amics i coneguts, cabanyalers i forans. Fem petar la xarrada i albirem amb les paraules el canvi polític desitjat.

Al carrer de la Barraca, i a tots els paral·lels i perpendiculars que donen forma i vida al barri, les plantes dels balcons comparteixen el protagonisme amb pancartes de missatges clars: “Rehabilitació ja”, “No es ven”, “Salvem el Cabanyal”, “Ni el de abajo ni el de arriba estamos de acuerdo con la avenida”, “No volem cap avinguda”, “Rita, no nos robes la casita”... Mentre les observe (i les torne a fotografiar) em vénen al cap els 22 dies de vaga de fam que van fer cinc membres de la plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar i que va acabar sense que l’Ajuntament acceptara el debat públic que demanava el veïnat. També se’m dibuixen tants concerts i manifestacions, accions (i reaccions) que van comptar amb un gran suport popular.

Les veïnes i els veïns del Cabanyal han lluitat durant més de deu anys per unes cases i un barri que són seus i nostres en tant que formen part del patrimoni històric, arquitectònic, cultural. Tot i que no ha estat gens fàcil, finalment sembla que els deixaran “en pau” i “en peu”, tal com sempre han reclamat. La seua valentia, tenacitat, esperança i fortalesa ens ha de servir d’exemple. Alhora, ens ha de fer creure (i confiar) que la València que volem és possible. “Un got d’orxata el Cabanyal reclama” per brindar per aquesta victòria i per totes les que vindran. “Brodarem esperances al carrer de la Reina. Inflarem les veles al Poble de la Mar”.