"Per salvar el Cabanyal a ultrança"

2011-10-03Publicat per: L'Informatiu
La Plataforma Salvem el Cabanyal mostra al públic catorze habitatges del barri en la XIII edició de Portes Obertes. Art, resistència i lluita s’associen per fer arribar als valencians la sensibilitat del seu barri marítim a través de les històries dels seus veïns. L'Informatiu hi ha estat present aquest cap de setmana.
Francesc Aledón viu al 68 del carrer Sant Pere. La seua vivenda és una miscel·lània d’ell mateix, forma part de la seua història, de la vida d’aquest antic mestre de primària. El capçal del llit de matrimoni descobreix, perfectament ordenades, les obres de Joan Fuster. Uns vinils de Marilyn, a l’armari, evidencien el seu gust pel soul. Tantmateix les caixes de dolços sicilians arraconades a les prestatgeries i els diccionaris d’italià a l’escriptori manifesten l’interès de Francesc pel país de Marcelo Mastroianni i Sophia Loren. Les fotografies de tota canalla de la familía, fills i néts, penjades als murs del 68 de Sant Pere, són un indici més de la manera d’entendre i concebre la vida que té Aledón.

Aquesta tardor és la tercera que Francesc obri les portes de casa seua al públic. “Per crear consciència de barri entre la població valenciana”, diu. “Per salvar el Cabanyal a ultrança”, remata. I aquests són precisament els objectius de la XIII edició Cabanyal Portes Obertes que, aquest any pren el nom Benvinguts al Cabanyal, i que romandrà activa fins el proper nou d’octubre. Aquesta iniciativa fusiona l’art i la reivindicació. Catorze llars es converteixen durant tres caps de setmana en museus efímers, on s’integra perfectament la vivenda amb l’obra de l’artista. A la de Francesc es pot gaudir de les làmines de Josep Renau, Ajubel i Dani Sanchis. A ca Carmen Sevilla, carrer Nicolau Monsoriu 36, estan exposades les de Martín López Lam o Clara-Iris Ramos.

“Si tiren les cases, tiren a les persones. Ens quedarà el buit, el desert”, sentència Maria Villora, veïna del barri i membre de la Plataforma Salvem el Cabanyal

El Cabanyal-Canyamela-Cap de França és un barri emblemàtic, popular. El barri marítim de la ciutat de València. Per la seua trama urbana i el modernisme popular amb el qual els seus habitant van reinterpretar els gustos arquitectònics de la burgesia del segle XIX i XX, el Cabanyal és considerat, des de 1993, com a Bé d’Interés Cultural (BIC). El pla de prolongació de l’avinguda de Blasco Ibàñez fins a la mar, projecte de l’Ajuntament de València, devastaria no solament aquest patrimoni artístic, si no també el patrimoni humà. “Si tiren les cases, tiren a les persones. Ens quedarà el buit, el desert”, sentència Maria Villora, veïna del barri i membre de la Plataforma Salvem el Cabanyal. Les cases tenen la identitat de les persones que les habiten, són els propis inquilins aquells que les fan, amb els seus objectes, records, vivències. És la memòria dels veïns la que s’allotja en aquestes vivendes. I també ho és el carrer, allí on es desenvolupa la vida pública de cada membre del barri. “En el moment en el qual tot açò desapareix, també ho fa la nostra vida, allò que som”, aclareix Villora.

El PEPRI (Pla Especial de Protecció i Reforma Interior) fou aprovat pel Ple de l’Ajuntament de València l’any 1998. El Partit Popular, al govern de l’Ajuntament ja en aquesta època, centra el seu projecte en la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez fins a la seua terminació en una gran rotonda prop de la mar, i en la creació d’un bulevard paral·lel a Serradora. La prolongació de Blasco Ibáñez tindria 150 metres d’amplària, 50 per a vial i 50 a cada costat per tal d’edificar. El bulevard sortiria d’una paret mitgera fins altra paret mitgera, amb la qual cosa, com afirma Maria Villora “seria un via de ninguna part a ninguna part”. Per aconseguir els objectius de l’Ajuntament s’haurien d’enderrocar 1.650 llars d’un barri considerat BIC.

Els residents del Cabanyal-Canyamelar-Cap de França asseguren que des de fa tretze anys conviuen amb un “absolut assetjament psicològic”. La part que quedaria afectada pel PEPRI és precisament aquella que menys ha patit el desarrollisme urbanístic dels anys setanta i on, per tant, resideixen les persones més grans del barri. Maota Soldevilla, es va establir fa set anys al carrer Nicolau Monsoriu, 33. En la seua opinió és “inadmissible el patiment que durant tretze anys han hagut de suportar els veïns”. Soldevilla no comprén com “una alcaldessa, que en principi és una personalitat molt propera al poble, pot provocar i mantenir aquesta angoixa entre la seua gent”. I no és tracta solament del patiment a nivell personal, si no també del trencament de la cohesió social del barri. Front al carrer Sant Pere, 83, oficina d’informació de Salvem el Cabanyal, hi ha un parell de finques de les quals pengen uns rètols als quals es pot llegir, Els veïns del Cabanyal sí volem la prolongació de B. Ibàñez. Joan Ferrer recorda que quan era jove i a les nits d’estiu tornava de casa de la seua novia fins a les seua, repetia “300 o 400 vegades la frase Bona nit”. El barri del Cabanyal era una gran família que en l’actualitat està enfrontada de pla a l’Ajuntament de València.


Les veus del Cabanyal
Elisa Llagües va tornar ahir al seu barri. Es va assabentar de l’existència d’Arxiu Viu, un projecte que ha posat en marxa l’associació cultural La Esfera Azul per a crear un gran relat calidoscòpic sobre la memòria col·lectiva i la identitat del Cabanyal. Com Elisa, ja són molts els veïns que s’han allargat fins al número 89 del carrer Sant Pere per ajudar a la realització d’un arxiu audiovisual online a partir dels seus testimonis. Elisa té 81 anys, però encara recorda com de xicoteta venia a aquesta mateixa casa de Sant Pere a recollir els pastissos d’aniversari. “Açò és un antic forn”, explica a la seua filla que avui l’acompanya. La història que ve a narrar va ocórrer fa molt anys, quan encara no existia el PEPRI ni la lluita dels veïns per salvar el barri. El seu relat té lloc als anys quaranta, quan son pare va demanar a l’Ajuntament una subvenció per restaurar quatre de les sis cases que tenia al Cabanyal. “Les autoritats li digueren que solament li concedirien els diners si declarava que havien estat les bombes del bàndol Republicà les que havien destruït les seues cases. I ell així ho va manifestar”, diu Llagües a la càmera d’Arxiu Viu.