La vorera protectora

2010-04-08Publicat per: El Periódico
Per pura casualitat professional dimarts era a València, molt a prop del barri del Cabanyal. Com se sap, el Cabanyal,
–abans se’n deia el Poble Nou del Mar– és un petit barri on residien els antics pescadors de la ciutat de València. El barri es va construir a les albors del segle passat i moltes de les seves cases de dues altures mostren la influència de l’anomenat modernisme popular, que no provenia dels grans mestres de l’arquitectura, sinó d’eficaços mestres d’obra i de paletes amb inquietuds. En altres paraules, que el Cabanyal no té res a veure amb el centenari de la Gran Vía madrilenya que ara s’acaba de celebrar. Però bé es podria fer un homenatge als artífexs d’unes cases que intentaven emular, en les seves petites dimensions, l’ostentació dels diners que s’anaven convertint en pedra als centres de les grans ciutats.
El problema de les cases és que són immòbils. Per això es parla tant del mercat immobiliari. Una casa no es pot traslladar. Com a màxim es pot enderrocar i després reconstruir en un altre lloc. I és aquesta immobilitat la que ha convertit el Cabanyal en un obstacle. L’Ajuntament de València, dirigit per Rita Barberà, ha dissenyat el traçat d’una avinguda que connectarà la ciutat de València amb el mar. I el Cabanyal destorba, com van destorbar al seu dia les tribus índies al pas del ferrocarril o les velles fàbriques de l’actual Vila Olímpica de Barcelona.
Davant de l’evidència de la piqueta, els veïns afectats i els rondinaires de sempre van constituir una plataforma que començava amb el ja clàssic imperatiu de Salvem El Cabanyal. Dimarts, els buldòzers de l’alcaldessa van començar a enderrocar unes quantes cases i sort en van tenir que algú els va avisar que a l’interior d’una de les cases encara hi havia una persona. El Cabanyal, fins i tot estant protegit pel Ministeri de Cultura, que s’oposa a la demolició, ha començat a veure runa allà on abans només hi havia vida.
Més enllà d’aquesta actitud tan contumaç dels membres del PP, disposats a rebel·lar-se davant de tot el que digui el Govern central, ja sigui Esperanza Aguirre amb els impostos o tants alcaldes contra la memòria històrica, el que és significatiu del cas va més enllà de la política i es materialitza en una de les noves perversions de la democràcia. Fins ara, assistíem a la negativa sistemàtica de qualsevol avanç legislatiu. Al cap i a la fi, ens agradin les lleis o no, una bona llei el que pretén és donar drets a aquells que no tenen força per reclamar-los. L’anomenada estratègia del no l’han utilitzat més d’una vegada sectors conservadors que es negaven a qualsevol cosa que revertís en el bé comú amb l’argument de la devaluació de les seves propietats. A vegades, aquesta política del no sistemàtic ha estat justificada per actituds abusives d’administracions i empreses. Altres vegades, no obstant, el no, sota el camuflatge d’una lluita noble, l’única cosa que pretenia era la preservació de la propietat d’uns quants.
I això és el que passa al Cabanyal. Els afectats per l’avinguda clamen amb raó pel manteniment de les seves cases. Però, al mateix temps, aquells propietaris que veuen que les voreres passaran pel davant de les seves façanes aplaudeixen el traçat perquè saben que la seva propietat es revaloritzarà. Per a uns, és el flagell de Déu. Per a altres, és un miracle. Una latent guerra civil s’ha organitzat entre l’urbanisme cec i una Administració que no escolta raons.