La lluita

La Junta de Govern de l’Ajuntament de València va acordar el 1997 la redacció d’un pla de reforma interior a fi de prolongar l’avinguda de Blasco Ibáñez fins al mar. Projecte que amenaça amb partir el barri en dos enderrocant més de 1600 habitatges, aproximadament 570 edificis.

El Cabanyal estava acostumat. Des de fa més de cent anys i fins a en sis ocasions s’havia intentat i en les sis es va desistir davant la fèrria voluntat dels seus habitants en conservar el seu patrimoni i la seva cohesió social. Però en aquesta ocasió no seria igual, el poder havia estat treballant des d’uns anys abans comprant voluntats i prenent decisions que no s’anaven a torçar per res ni per ningú. Aquesta vegada, segons els oracles d’alguns regidors del districte, no havia d’haver ningú en el maltractat Cabanyal – Canyamelar capaç d’oposar-se a la decisió presa.

La situació empitjora el gener de 1998 quan el Ple de l’Ajuntament amb majoria absoluta del Partit Popular, gràcies a la col.laboració prestada per dos regidors trànsfugues de Unió Valenciana, aprova la suspensió de llicències en tot l’àmbit d’actuació del Cabanyal – Canyamelar. Segueix empitjorant quan s’ignora els resultats d’una consulta organitzada pel propi ajuntament. És a partir d’aquest fet quan els veïns mobilitzats en contra del projecte de prolongació de l’avinguda, comencem a prendre consciència que els daus estaven trucats i ja havien estat jugats. El que no ens imaginàvem en aquell moment és quantes regles bàsiques de la democràcia havia de ser capaç d’ignorar o tergiversar el Partit Popular per aconseguir la seva obstinació.

En els mesos previs a l’estiu de 1998 l’ajuntament va organitzar una exposició pública de les tres alternatives que havia preparat i, a més, una votació popular que els guiés en l’elecció mitjançant la manifestació de la voluntat popular. No deixàrem passar de llarg l’oportunitat de participar en les decisions que tan directament ens afectaven, així que l’Associació de Veïns i la Plataforma Salvem el Cabanyal – Canyamelar es van posar mans a l’obra. Es va redactar un escrit en què es demanava una nova planificació urbana amb participació veïnal que respectés el patrimoni, la trama urbana i que no suposés enderrocs generalitzats. En pocs dies vam aconseguir més de tres mil (3.000) signatures de suport al escrit. Malgrat això, quina va ser la nostra sorpresa quan, amb total desvergonyiment, es va publicar que l’opció més votada havia estat l’opció dues: prolongació de l’avinguda fins al mar amb dos grans rotondes al principi i al final, amb catorze (14) vots. I són els propis redactors del pla, els ben pagats arquitectes mercenaris Corell i Monfort, els qui no tenen cap inconvenient en què així figuri en la memòria justificativa del PEPRI (…)

Van començar uns anys de treball organitzatiu del dur, de reunions constants, vam anar teixint la xarxa de confiança i amistat que ha fet possible tota la resistència i activitat d’aquests primers deu anys. En les assemblees setmanals que duem a terme des d’aleshores tots els dimecres, vam anar unificant criteris i propostes, tot es diu i tot s’acorda en aquestes assemblees que són obertes a qualsevol persona que decidisca assistir-hi.

Quan l’Ajuntament va poder aprovar el projecte definitiu, l’any 2001, la Plataforma ja havia organitzat cinc manifestacions, quatre al barri i una al centre de la ciutat, havíem fet una vaga de fam de 22 dies de durada amb l’única reivindicació de diàleg i discussió sobre l’interés general del projecte, havíem organitzat innombrables actes de protesta, havíem participat en totes les taules redones sobre urbanisme que se celebraven… La ciutadania va començar a entendre que la lluita era seriosa, que la resistència estava organitzada i que el camí seria llarg i difícil.

(Continuar llegint Diari de 10 anys – Faustino Villora)

Close

29-set.-2007 13:12

 

Cronologia d’actes de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar-Cap de França