Poble Nou de la Mar


AnteriorSegüent


En el moment de la seva independència, Poble Nou del Mar limita pel sud amb Villanueva del Grau, per l’est amb el Mar, per l’Oest amb el Partit de Sant Tomàs, i pel Nord amb la sèquia de la Cadena, és a dir , amb l’actual Malva-rosa.

Ara bé, Poble Nou del Mar no és una realitat compacta, sinó que al seu torn està subdividit en dos grans blocs. El més proper al Grau és el Canyamelar, que s’estén des del Rihuet fins al rec de Gas. El Cabanyal s’estén a continuació des de la sèquia de Gas fins al rec de la Cadena.

Quan de veritat s’agafa un tiralínies i una ploma per dissenyar el Canyamelar és el 1839, data en què convergeixen tres fets fonamentals que van a configurar la seva nova fisonomia. Es tracta en primer lloc, de la retirada de la mar i el consegüent creixement de la zona litoral, en segon lloc, el poblat ha adquirit la seva independència i l’Ajuntament està amb moltes ganes de fer coses, en tercer lloc, estem en plena desamortització, fase en què s’adverteix amb claredat la importància dels terrenys edificables i s’intenta delimitar al màxim a qui pertany cada pam de terreny. Tots aquests elements units donen lloc a l’elaboració d’un ambiciós pla urbanístic per a la zona, encara que en 20 anys patirà moltes modificacions, motivades sobretot per l’arribada del tren al Grau, i el consegüent augment de la demanda turística.

El primer carrer que neix amb pretensions, amb tots els elements propis d’un urbanisme modern, és el carrer de la Reina, una de les principals avingudes del Cabanyal en l’actualitat, i per la qual desfilen les confraries durant la Setmana Santa Marinera. A empentes i rodolons, en lluita amb el mar i amb la maquinària administrativa, aconsegueixen que la pesca es vaja normalitzant. Una Reial Ordre d’Isabel II al març de 1850 ja dóna per asseguda la pràctica de la pesca de bou, i disposa que quan faça mal temps les barques no tinguin necessitat d’allunyar-se més de cinc llegües de la riba.

El 24 d’abril de 1862, un esdeveniment va venir a pertorbar la vida del Cabanyal. La primera locomotora va creuar l’horta. Les reaccions de la gent van ser molt diverses. Uns, la aclamar amb frenesí, d’altres, es van amagar en el més profund de les seves vivendes i altres miraven amb recel el monstre de ferro. Amb el temps, l’horta es va anar acostumant al pas del tren, i si alguns homes d’amagat encara aixecaven el puny amenaçador, maleint, pocs ja ho miraven amb rancúnia.

Teatro de la Marina

Close

Teatro de la Marina

 

A la nounada carrer de la Reina hi va haver un projecte que si que va cristal.litzar: un teatre, pensat sobretot per als estiuejants. Alguns actius homes de negocis van emprendre l’aventura de crear-lo. A Reina 53, tocant la travessia del Teatre, construeixen el 1856 la sala d’espectacles que faria les delícies dels habitants del Cabanyal, i que en un principi es va anomenar de les Delícies, encara que aniria canviant de nom al compàs de les diverses conjuntures polítiques. L’any 1864 el Teatre de les Delícies pateix un incendi, i amb la restauració ve el canvi de nom. A partir d’ara es dirà Teatre de la Reina. El 1874, en plena 1ª República, torna a canviar de nom. Es dirà ara Teatre de la Marina.

Quan la població creix i es dedica tant a la pesca com a l’agricultura, es veu la conveniència de disposar dels carrers en direcció paral.lela al mar. La combustibilitat dels materials de què estan fetes les barraques, empeny a construir habitatges de maó i teula. I per poder-se adossar a altres habitatges sense que a la del costat li caigués a sobre l’aigua d’un altre teulada, es modifica la forma d’aquests teulades. L’aigua, en lloc de caure pels costats, caurà per davant i per darrere.

Casa dels Bous Marina (2)

Close

Casa dels Bous Marina (2)

 

La nova Casa dels Bous va costar quasi 20 anys d’aixecar. El rellotge de sol que té la façana Sud porta la data de 1895. Durant llargs anys va constituir una avançada entre el poble i el mar, i Blasco Ibañez parla constantment d’ella a “Flor de Maig”. Si el seu corral no estigués tancat podríem veure a la façana els caps de dos bous, ja escornat, que simbolitzen el seu antic comesa.

El 1890, en Poble Nou del Mar hi ha 11.291 habitants, dels quals 2.500 es dediquen a la navegació. Antonio Zarranz Beltrán, militar i diputat, havia tingut oportunitat de viatjar per l’estranger. Inspirant-se en l’ambient de les platges franceses, va voler implantar en el Cabanyal un balneari que fes pujar de to l’ambient platja. El seu primer pas va ser demanar l’Estat que li concedís uns terrenys de domini públic, a la vora del mar, en una zona compresa entre el rec del Gas i el límit per on llavors es muntaven les barraques de bany. A l’octubre de 1889 obté l’autorització per ocupar un rectangle de 60 per 8 metres, i construir el cos central del que després constituiria el balneari de Les Arenes. A partir de llavors, anar a la platja, sobretot a les Arenes, constituïa un ritus social.