Entrada en el segle XX


AnteriorSegüent


L’entrada al segle XX havia de portar moltes novetats per al Poble Nou del Mar, la principal havia de ser la pèrdua de la seva independència i la incorporació del seu Ajuntament, amb caràcter general, al municipi de València. Tot i que els veïns del Cabanyal sempre van estar en contra d’aquesta annexió, el 7 de Juny de 1897, l’Ajuntament del Cabanyal, convençut de les nombroses avantatges que aquesta unió suposaria, s’incorpora al municipi de València.

El 1900, Sorolla i Benlliure són declarats fills predilectes de València, i es retolen amb els seus nom la meitat del carrer de les Barques i la Plaça de la Pilota. Són els dies en què en el Cabanyal es produeix l’obertura del restaurat Teatre de la Marina, precisament a ell ja es podia anar en tramvia elèctric, que el 23 de març de 1900 havia substituït al de vapor.

Poques vegades dos genis arriben a ser tan amics i coincideixen en tants aspectes. Blasco i Sorolla van coincidir en la seva visió de la vida, en la seva cronologia, en els seus objectius artístics i en l’espai geogràfic. Tots dos coincideixen en el Cabanyal de fi de segle. El mateix Blasco ha comptat aquesta trobada de 1893 en el pròleg a la seva novel “Flor de maig” i, amb més detall, el 1911, amb motiu de la inauguració de l’Escola de Pescadors.

Monumento de Valencia a Sorolla (2)

Close

Monumento de Valencia a Sorolla (2)

 

En la mateixa esplanada on pintava Sorolla, entre les Termes i el Sanatori del Carme, es va aixecar durant 26 anys un monument de gran bellesa. El bust de Sorolla, col.locat sobre un ample pedestal en què es va esculpir l’escut de València, estava en el centre d’una espaiosa plataforma circular, estesa metre i mig sobre la sorra, ia la qual es pujava des de la platja per quatre escales i unes rampes. La gran rotonda estava envoltada en semicercle per les 10 esveltes columnes toscanes de granit que emmarcaven el bust de Sorolla. Les columnes així organitzades sustentaven un entaulament en el fris es va col.locar la llegenda “1863 – VALÈNCIA SOROLLA – 1923” (dates del seu naixement i de la seva mort).

La riuada va acabar amb el monument en 1957. Aquest va ser el trist final d’un monument a qui tots admiraven i que havia arribat a formar part del paisatge urbà. El bust de Sorolla es troba en l’actualitat al Parc de Sorolla, situat al començament del carrer de la Reina.

El 1909, mentre a València es vivien jornades d’exaltació regional, a Barcelona concretament va tenir la seva eclosió el malestar general, provocant la Setmana Tràgica. El govern proclama l’estat de guerra. En el Cabanyal, per a albergar als soldats ferits es va utilitzar un edifici que semblava haver estat construït per a hospital: la Llotja del peix, que la Marina Auxiliante està concloent a la platja de Llevant. Aquí es albergarà als soldats que tornen ferits o malalts amb la col.laboració de la Marina Auxiliante, que es va afanyar a secundar la iniciativa, posant a la seva disposició el local. També va oferir el seu local El progrés pescador, tal com consta en el diploma que els va atorgar la Creu Roja.

A poc a poc, el futbol és introduït a València pels marins anglesos. Lògic que la seva primera bressol fossin els poblats marítims, i que els seus primers practicants fossin els joves i inquiets escolars, oberts a qualsevol novetat. El 1907 es tenen notícies de l’existència de dos equips que destaquen en els poblats marítims: un és el “Cabanyal” i l’altre “Lo Rat Penat”, que jugava a la Malva-rosa. El cas és que el “Cabanyal” canvia de nom el 1909, i passa a anomenar-se Levante UD “, nom menys localista i que feia una referència directa al nom de la platja on jugaven.

El antiguo Casinet

Close

El antiguo Casinet

 

El Casinet és un símbol de l’emancipació obrera / pesquera. Un símbol del seu progrés. D’aquí ve el nom del carrer que el flanqueja. “Progrés” significava un nou horitzó després de la barrera de la misèria i la desesperança. Com l’estructura arquitectònica del Casinet no ha estat modificada, pot advertir-se que tota la planta baixa està envoltada de portes, com si es tractés d’aparadors. Això és així perquè la planta baixa estava destinada a botiga i magatzem. El pis, a magatzem. Per cada una de les finestres, portes o aparadors que encara subsisteixen, es treien el cap al carrer els diversos productes que necessitaven els pescadors: carbó, carn-poca-patates, fesols i verdures. Els pescadors es portaven fiades totes les provisions a les barques i pagaven en tornar, amb el producte de la venda del peix.

Senyora Eugenia Viñes era la neboda d’Eugenio Viñes, conegut home de negocis del Cabanyal. Diuen que un dia la senyora Eugenia va demanar a Déu que li luminés doncs havia uns béns de la seva herència que no sabia a qui adjudicar. Mentre es trobava pregant, van arribar a casa dues germanes de la Congregació Hospitalària del Sagrat Cor de Jesús, branca femenina de l’Orde de Sant Joan de Déu. Una d’aquestes germanes, Sor María Delfina, li va insinuar si podia col.laborar en la fundació d’un asil. Com confirma una de les seves nétes, la senyora Eugenia va veure en aquesta petició un designi de la divina providència. La inauguració d’aquest Asil es va plantejar com tot un esdeveniment per a València. Prèviament, ja s’havia anunciat en la premsa, en què es enaltia la figura de la senyora Eugenia com a dama d’inesgotable caritat. La inauguració té lloc el dia del Carme, el 15 de juliol de 1919.

El balneari de Les Arenes es quedava curt. La demanda superava a una oferta escassa i bastant deficient. De manera que molts pescadors es converteixen en hostalers. Es comencen a construir casetes per a banys i berenadors. Aquests seran els restaurants que donen origen al que avui en dia són els restaurants del Passeig Neptú, integrats en el conjunt del Passeig Marítim.

El 1957 la riuada de València va afectar considerablement als poblats marítims, ja que les travesses i els carrers amb direcció al mar semblaven autèntiques torrenteres impetuoses. L’aigua cobria les cases del Cabanyal que eren d’una planta, i la planta baixa de les que tenien dos o tres plantes. El Sanatori del Carme va haver de desallotjar a tots els seus malalts perquè l’aigua pujava i pujava. L’ajuda de la resta de les províncies va ser crucial per remuntar totes les pèrdues.

El 1961 es construeix l’Ateneu Marítim, que és en l’actualitat la institució cultural més representativa del Marítim. Tal com es diu en el llibre commemoratiu de les seves noces de plata, l’Ateneu “va néixer per agrupar en el seu si els fills del Districte Marítim i ha quants han desitjat contribuir al desenvolupament i millora dels seus aspectes vitals, amb especial dedicació als fins culturals, educatius i recreatius, fomentant l’atenció de tota la ciutat de València cap a aquest Districte, cap al mar i cap al que amb tots dos es relacione”.