El PEPRI, un pla de reforma interior sense Protecció

Què és el PEPRI? Història

El PEPRI (Pla Especial de Protecció i Reforma Interior) és el nou pla urbanístic de l’Ajuntament de València, que amenaça amb destruir més de 1.600 habitatges i al voltant 600 edificis.

La pretensió d’estendre una via de comunicacions que acostés València al mar neix a finals del segle XIX, quan el Cabanyal constituïa un municipi independent de la ciutat de València, i la seva trama ja estava constituïda.

La via de comunicació amb els Poblats Marítims -l’anomenat Camí/Passeig de València al Mar- havia de servir per aproximar a la burgesia valenciana a les platges, a diferència del Camí al Grau-actual avinguda del Port-, utilitzat per al trànsit de mercaderies. El 1883 Casimiro Meseguer proposa un traçat que donaria lloc a l’actual Avinguda Blasco Ibáñez i que acabava a les ribes de l’actual barri del Cabanyal, encara municipi independent. Hi ha però registres d’una proposta anterior de 1865 que arribava des de la part superior de l’Albereda fins al nord del port, que no arribaria a concretar-se.

El projecte de Meseguer seria el que lloaria el polític i escriptor Valencià Vicente Blasco Ibáñez, establert a la Malva-rosa, a la seva revista El Poble el 1901:

Es conveniente llevar a cabo el proyecto del boulevard desde el antiguo jardín del Real a los poblados marítimos. Valencia tendrá un nuevo paseo, una verdadera calle moderna, semejante a la Avenida del Parque de Bolonia en París, o la Castellana de Madrid, y la parte más extrema del Cabañal se uniría a la ciudad por un camino más corto.

Així, sense definir de quina manera s’uniria la nova via amb el Cabanyal, es va construir l’avinguda que hauria de servir com a eix de l’eixample de la ciutat de València. Els diferents plans d’Ordenació Urbana que proposarien al llarg del segle XX fracassarien en el seu intent d’unir un barri a una ciutat que ja l’havia engolit.

Només a partir de la Guerra Civil sorgeixen les primeres propostes que impliquen la destrucció de part de la trama del Cabanyal, que van ser àmpliament contestades. Es conserva de 1953 les reclamacions de Victor Gosàlbez (fill del mestre d’obres responsable de la llotja de peix) en què es fa referència a les crítiques del Col.legi d’Arquitectes el 1939… i alhora critica una nova proposta de prolongació que, com l’actual, va emprendre el Cabanyal amb un gir cap al Nord i derroca la Llotja de Peix, obra del seu pare.

Posteriorment, el 1960, es tornen a produir noves reclamacions amb motiu de l’exposició al públic d’un nou projecte per a la prolongació de l’avinguda: davant la prevista expropiació de 1500 propietaris, es presenten 585 legacions tipus signades per més de cinc afectats per legació.

El PGOU de 1988 podria haver tancat el tema i, de fet, en la seva versió preliminar no esmentava com a problema a solucionar la unió de València amb el mar a través del Cabanyal. Va ser l’arquitecte Alejandro Escribano qui, en la redacció de la memòria justificativa introduir, amb motivacions de caràcter personal, la urgent necessitat de donar una resposta a la connexió de València amb el mar, lliscant les següents frases:

(…) nos encontramos con un dilema urbanísticamente muy difícil: anteponer o no los intereses generales de la ciudad para finalizar un proyecto de alcance histórico a los intereses locales de un barrio en concreto, con una arquitectura popular del XIX, en muchos casos coetánea el proyecto inicial del propio paseo, con un valor histórico innegable pero que exige necesaria matizaciones.

(…)En definitiva podría resumirse así el dilema: debemos optar entre mantener una traza urbana de casi un siglo de vigencia, el proyecto urbano de ilusión colectiva de más larga vida de la ciudad, o la integridad de un barrio, en su mayor parte de la misma o menor antigüedad, con una fuerte personalidad.

En realitat, la trama del Cabanyal és força més antiga que el projecte d’avinguda. Escribano reconeix en el paràgraf següent que una solució intermèdia capaç de conjugar en ambdós interessos enfrontats és difícil i pot acabar tenint efectes negatius en les dues peces urbanes.

El PGOU de 1988, avui vigent, va perdre l’oportunitat d’apostar per la singularitat d’un barri que es reconeix en la seva redacció: defineix com a Conjunt Històric Protegit tot el barri del Cabanyal-Canyamelar. A més, reconeix que la prolongació de l’avinguda no és necessària per funcionalitat de l’estructura urbana ni per a la xarxa viària que accedeix des del centre fins al mar:

“(…) no obstante debe dejarse constancia de que la estructura urbana, tal y como aparece definida en el plan tiene funcionalidad en sí misma con independencia de que se decida (con respecto a la avenida) a través del futuro planeamiento de desarrollo, una u otra solución” [Memoria Justificativa, página 52] ya que el Plan aborda “esta necesaria y capital operación de conexión a través de dos operaciones clave (…): al norte la operación del Bulevar de lo Naranjos/Nuevo Campus Universitario y al Sur, la operación del corredor del viejo cauce del Turia entre la Avenida de Francia y la Autopista del Saler. Estas dos grandes operaciones aprovechan los últimos suelos vacantes que puedan facilitar esta integración urbana y, apoyados en dos grandes Bulevares (el de los Naranjos y el de Francia) conectan adecuadamente, con el refuerzo del Bulevar Sur, el área litoral y el núcleo central” [Memoria Justificativa página 49].

Encara hi haurà una altra oportunitat per al Cabanyal: la declaració el 3 de maig de 1993 del Conjunt Històric de la ciutat de València com Bé d’Interès Cultural, que recull amb una delimitació precisa l’eixample del Cabanyal, del qual es valora la seva peculiar trama en retícula derivada de les alineacions de les antigues barraques, en les quals es desenvolupa una arquitectura popular de clara arrel eclecticista.

Aquesta declaració hauria d’haver resolt el dilema municipal a favor de la rehabilitació del barri. I això sense haver de renunciar a l’accés fluid a la mar

En què consisteix el pla?

El PERI, Pla Especial de reforma interior, va ser elaborat per AUMSA per encàrrec de l’Ajuntament, governat pel Partit Popular, a finals de 1997. En una primera exposició pública, el pla oferia tres alternatives:

  1. Prolongació de l’Avinguda Blasco Ibañez amb directriu recta i manteniment de l’amplada del tram actual, 100 metres. (Això faria arribar Blasco Ibáñez a l’actual hotel de les Arenes).
  2. Prolongació de l’Avinguda Blasco Ibañez amb directriu lleugerament trencada cap al nord, per a una millor adaptació a la trama del Cabanyal, reduint l’amplada a 48 metres.
  3. No prolongació de l’avinguda Blasco Ibañez i previsió d’una gran plaça a la confluència de l’actual Avinguda amb el Bulevard de Serradora, com a solució de tancament de la trobada de l’Avinguda amb els barris marítims.

L’Ajuntament, a més, va sotmetre les diferents alternatives a consulta popular. L’Associació de Veïns i la Plataforma Salvem el Cabanyal van redactar un escrit en què es demanava una nova planificació urbana amb participació veïnal que respectés el patrimoni, la trama urbana i que no suposés enderrocs generalitzats. Aquest escrit va obtenir en pocs dies més de 3000 signatures de suport. Finalitzada la consulta, es van comptabilitzar un total 3.308 participants.

Però, i amb total desvergonyiment, es va publicar que l’opció més votada havia estat la segona, que comptava amb catorze vots, agrupats, això sí, en una quantitat major de escrits. I són els propis redactors del pla que no tenen cap inconvenient en què així figure en la memòria justificativa del PEPRI, comptabilitzant el tant per cent d’escrits que donen suport una o altra alternativa i obviant la quantitat de signatures que donen suport cada escrit.

D’aquesta manera tan vergonyosa va ser aprovat pel Ple de l’Ajuntament de 24 de juliol de 1998 el encarregar a la societat AUMSA la redacció definitiva del Pla del Cabanyal-Canyamelar, triant l’alternativa número 2. Després d’una segona exposició pública del pla el 1999 (que aleshores havia adquirit la ‘P’ de protecció), el PEPRI va ser aprovat definitivament per la Generalitat Valenciana el 24 de gener de 2001.

El PEPRI centra la seva actuació en la prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez fins la seva terminació en una gran rotonda prop de mar i en la creació d’un bulevard paral·lel a Serradora i que derruirà els números senars del carrer Sant Pere i parells de Luis Despuig, una de les vies més antigues i ben conservades, almenys quan es va iniciar la tramitació del pla. Així mateix, també inclou l’alineació forçosa de moltes de les travessies, sense atendre que la pròpia història del barri les configurar desalineades. El PEPRI deixa Fora d’Ordenació Diferit la major part dels edificis de més de quatre altures, sense entrar en consideracions particulars. Finalment inclou una sèrie de dotacions municipals, moltes de les quals no s’han dut a terme, tot i que ningú s’oposés a aquestes.

L’eix central de l’avinguda té 48 metres de vial, amb 20 +10 metres a banda i banda, per blocs d’edificis, vorera i separació de la trama existent. En la seva part més estreta supera els 100 metres de secció que afecten tots els carrers centrals del àrea del Cabanyal, precisament la menys afectada pel desarrollisme dels anys 60. Per tant no és cert que l’eix tinga ‘només’ 48 metres d’amplada (amb el trànsit del qual n’hi hauria prou per fragmentar el barri).

D’altra banda, el PEPRI afecta el 30% del barri del Cabanyal estricte-sense considerar Cap de França-. Aquesta és la zona amb menor densitat d’alçades, la que millor conserva els trets de principis del segle passat: la que és més necessari conservar.

Per què ens oposem?

Des de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar-Cap de França ens oposem a aquest pla, que té molt de Reforma i molt poc de Protecció per les següents raons:

  • Pretén enderrocar les cases de més de 1600 famílies. A aquestes famílies se’ls ofereix preus pel valor cadastral dels seus habitatges i se’ls ofereix reallotjar a preus de mercat. Es tracta d’un clar pelotazo urbanístic.
  • Ignora qualsevol nivell de protecció assignat al barri per a construir habitatges que no tindran, ni de lluny, les característiques que van motivar la protecció del Cabanyal, és a dir, una arquitectura popular modernista de cent anys d’antiguitat. L’avinguda NO és respectuosa amb el Cabanyal: es configura d’esquena al barri i el parteix en dos amb un intens trànsit rodat.
  • Per això, el PEPRI suposa, al nostre parer, una espoliació en tota regla. I el nostre judici ve recolzat pel Ministeri de Cultura, que és qui ha de pronunciar-se sobre això, segons sentència del Tribunal Suprem.
  • No és un pla de protecció: els informes d’AUMSA a la fase de presentació del pla, el 1998, catalogaven en mal estat 100 edificis a tot el Cabanyal-Canyamelar-Cap de França. El pla ‘protector’ pretén enderrocar 600. Resulta especialment sagnant el cas del Carrer Sant Pere, una de les de major densitat d’edificis amb interès arquitectònic el 1998, segons la pròpia AUMSA. Avui en dia han desaparegut sota les excavadores de l’ajuntament la pràctica totalitat dels nombres parells i l’estat del carrer és completament lamentable. I tot això en només 12 anys.
  • Un front marítim únic i peculiar de més d’un quilòmetre no té el mateix valor que la suma de (menys de) dues meitats, com no té el mateix valor un gratacel de 800 metres -només n’hi ha un en el món- que dues de 300 metres d’altura. El Cabanyal s’ha recuperat de moltes catàstrofes (incendis, còlera, riuades, bombes) romanent unit al llarg de la seva història. De l’última catàstrofe, el govern del PP, també ens recuperarem.
  • Partir en dos el barri és partir una manera de vida centenari i suposa dividir un barri amb una tradició popular arrelada. A més, els efectes psicològics sobre la població afectada no es limitarien únicament als d’aquells que serien expropiats.
  • Finalment, ningú pot assegurar que la prolongació de l’avinguda solucione el problema de la població marginal. Més aviat al contrari: no és més probable que es trasllade a banda i banda de l’avinguda?. I si l’Ajuntament pot combatre i neutralitzar aquests ‘usos degradants’ darrere de la nova avinguda, per què no fer-ho sense ella i preservar així l’arquitectura centenària

En resum: el PEPRI representa un model de modernitat desfasat, basat en la vialitat i que ignora els avantatges de la vida a peu de carrer que es desenvolupa, des de sempre, al Cabanyal: un model de vida sostenible, amb poc trànsit, que aprofita de meravella la lluminositat natural i que converteix el carrer en l’eix de la vida veïnal.

La fal·làcia del deteriorament del barri

El deteriorament del barri no pot servir per justificar la seva demolició parcial… i així ho diu la pròpia Llei de Patrimoni Cultural Valencià (aprovada pel PP) al seu article 30:

no podrà invocar com a causes per a deixar sense efecte la declaració d’un BIC les que es derivin de l’incompliment de les obligacions establertes en aquesta llei

i l’article 4:

les entitats locals estan obligades a protegir el patrimoni cultural, i ha d’adoptar les mesures cautelars necessàries per evitar el seu deteriorament, pèrdua o destrucció

A què es deu el deteriorament d’algunes de les zones del Cabanyal?. La protecció del barri no impedeix la rehabilitació dels edificis, com des del PP es pretén fer creure, i com desmenteix, en un simple passeig, la visió de molts edificis rehabilitats per les seves particulars a la zona BIC.

D’altra banda, l’envelliment de la població no impedeix la promoció entre els joves del Cabanyal rehabilitat i l’incentiu del petit comerç en una àrea privilegiada de la ciutat.

Convé recordar que l’Ajuntament de València porta (gairebé) 20 anys governant la ciutat de València. En aquest sentit, com es pot justificar la pròpia degradació del barri sense inculpar de l’incompliment de la Llei de Patrimoni Cultural Valencià?. Precisament: la llei ha estat modificada fins a dues vegades (7/2004 i 2/2010) per assegurar-se la desprotecció del BIC enfront de la construcció de l’avinguda.

De fet, en el preàmbul de la ja esmentada Llei 2/2010-que va emparar els enderrocs dels dies 6 i 8 d’abril de 2010 de forma fraudulenta-es dicta amb tremenda suficiència:

I, per descomptat, la peculiar trama en retícula derivada de les alineacions de les antigues barraques que presenta el barri del Cabanyal i l’arquitectura d’arrel eclecticista no són valors prou transcendents com per prevaler, d’una manera absoluta, sobre actuacions urbanístiques que produeixen una millora de la relació del barri del Cabanyal amb el seu entorn territorial o urbà

És a dir, que malgrat el tresor urbanístic que puga existir en el Cabanyal, aquest pot ser derrocat si s’interposa en la creació d’una avinguda (o autopista, o aeroport, qualsevol cosa cap en aquesta interpretació). Actualment aquesta llei ha estat recorreguda davant el Constitucional per contravenir l’Ordre del Ministeri de Cultura.

Actuació de l’Ajuntament

Si tot això no fos cert, n’hi hauria prou per oposar-se al PEPRI la vergonyosa actuació del Consistori i la Generalitat Valenciana. Aquests, usant de la seva majoria absoluta, han actuat sempre en el mateix sentit: degradar el barri a la zona afectada per la prolongació, bé mitjançant l’enderrocament d’immobles, bé mitjançant el seu lloguer a població marginal. Amb aquesta és especialment tolerant a l’hora de perseguir els seus delictes, que deterioren la vida al barri i desgasten als veïns, devaluant la seva qualitat de vida … i el preu de casa seva.

No s’ha completat cap procés d’expropiació massiu, tot i les notícies i amenaces constants que realitza l’Ajuntament. Això és així perquè en el procés d’expropiació, segons interpretació del Tribunal Suprem, si amb els diners obtinguts de l’expropiació no es pot adquirir un habitatge a preu de mercat, l’expropiació es converteix en il·legal. La tècnica de l’Ajuntament i empreses associades és arribar a acords puntuals amb els veïns per adquirir els immobles. Un cop adquirits, aquests immobles, s’enderroquen per deixar solars oberts, o es lloguen a població marginal (com es va denunciar i recollir les càmeres de TVE), o es deixen en estat d’abandonament. D’aquesta manera es degrada el barri.

Si el PEPRI es porta a terme, suposarà una ruïna econòmica per l’Ajuntament, que hipotecarà tots els valencians per desenes d’anys. Un ràpid anàlisi, considerant metres de superfície a expropiar i un moderat preu d’expropiació (1.250 euros/m2) situa en 206.270.000€ el cost del pla… tan sols en expropiacions. Una anàlisi més rigorós i que té en compte les més que possibles resolucions del Jurat d’Expropiacions eleva el possible cost del pla a 804 MILIONS d’euros. El PEPRI només és viable econòmicament si, com fa l’Ajuntament i Cabanyal 2010 es paga una misèria als afectats. Així i tot, l’afany de Rita Barberá i el consistori serà pagat per tots els valencians (ja ho estem fent) en la retallada de molts serveis públics.

Tots som afectats per aquest pla, i aquesta és una altra bona raó per oposar-se.

Mapa del PEPRI

Després de la fase d’exposició del pla, l’Ajuntament no s’ha distingit per tractar d’informar els veïns afectats que ho són, excepte per a comprar les seves cases o forçar la seva marxa. Fora de la zona de la prolongació hi ha molts veïns afectats d’una o altra manera i és més que possible que alguns ignorin que l’ajuntament planeja enderrocar les seves cases.

En molts altres casos l’edifici queda Fora d’Ordenació Diferit. Això succeeix per a la pràctica totalitat d’edificis de més de 4 altures. L’ordenació diferida té efectes en la devaluació del valor de l’immoble i més quan aquesta inclou l’alineació o retirada d’alineació forçosa.

El mapa interactiu que s’ofereix a continuació mostra les zones que queden Fora d’Ordenació substantiu en vermell, és a dir, que seran demolides per estar directament afectades pel PEPRI. S’ha elaborat a partir d’un recull de números després de consultar les fitxes d’actuació del PEPRI, poma a poma. Malgrat de la cura amb què ho hem realitzat, és possible que s’hagi inclòs algun habitatge no afectada, o que, per contra, alguna afectada no s’haja inclòs (davant el dubte hem preferit la segona ). L’única finalitat i intenció del mapa és oferir de manera senzilla una informació que l’Ajuntament no facilita la mateixa manera.

El mapa interactiu pot descarregar per ser obert amb Google Earth (o algun altre programa que admeta fitxers .Kmz) o pot ser visualitzat amb Google Maps a través del següent enllaç.


View Larger Map
Veure en gran

Mapes de l’Ajuntament
Cap de França (zona nord). Arxiu dwg, pdf (simplificat)
Cabanyal (zona centre). Arxiu dwg, pdf (simplificat)
Canyamelar (zona sud). Arxiu dwg, pdf (simplificat)