Article a revista d’arquitectura del Cabanyal (també en anglès)

Arran de mar, perquè en són fills, a tocar de València, que els ha fet barri, s’estenen els carrers llarguíssims, les casetes baixes, les combinacions infinites de formes i colors que configuren un tros de ciutat amb veu pròpia al món: és el Cabanyal, l’espai per a la lliure expressió de la creativitat popular, el somriure arquitectònic fet Modernisme desinhibit i lluminós.

La ciutat de València va néixer i es va definir amb el seu riu, aquest Túria domesticat i exsangüe que les cròniques no tan antigues descriuen poderós. El mar, en tot cas, li quedava lluny. Els anys, el transport públic,
les ordenances i els ediicis que l’han anada expandint han mig diluït la distància que, ins ben entrat el segle XIX (i el XX també), separava l’urbs orgullosa del poble de pescadors que s’allargassava a tocar de les onades i que la ciutat en creixement va acabar d’engolir el 1897, després d’un referèndum.

Veure el document