Els “Salvem” i el seu futur. Portes Obertes 2008

A partir de la consolidació de la Transició Política, havíem viscut un llarg període de debilitament de les Associacions de Veïns, la forma d’organització creada durant el final del franquisme per a lluitar per les necessitats de barris i pobles, i forçar la participació ciutadana en la gestió municipal. La gran oportunitat per a discutir sobre el model de ciutat de forma participativa va ser la redacció del Pla General d’Ordenació Urbana de València (PGOU 1984-1988), però les decisions clau van quedar en mans de tècnics, polítics i promotors, de manera que la redacció definitiva i l’aplicació pràctica van anar perdent quasi tots els trets progressistes inicials. L’aparició en la ciutat de València, a partir de 1994, de col·lectius ciutadans de nou tipus, coneguts popularment com “els Salvem”, ha suposat un important revulsiu per a la recuperació del debat ciutadà en la ciutat de València, i en tot el País Valencià.

Les notes que segueixen són una reflexió personal, a partir de l’experiència pròpia en diversos d’aquests col·lectius, i de l’intercanvi d’idees amb alguns companys. Es referirà principalment a la ciutat de València, amb algunes generalitzacions o comentaris sobre altres realitats. No pretén sinó ordenar les nostres idees, i en tot cas promoure el debat sobre una realitat social de creixent importància.

Una novetat incòmoda

Els “Salvem” van ser rebuts amb sorpresa o desconfiança tant per les Administracions públiques com per alguns partits polítics, i fins i tot des de certes organitzacions socials progressistes. Alguns autors, que no val la pena mencionar, han valorat aquests moviments com “inestables i mal jerarquitzats, antipolítics, perjudicials per al joc polític normal de la societat”, ja que alteren els procediments de decisió habituals, i augmentarien la desconfiança social cap a les institucions democràtiques. La seua resistència a certes transformacions urbanístiques portaven a dir d’aquests col·lectius que eren “antiurbans”.

El seu protagonisme social ha sigut rebutjat o ignorat per l’Ajuntament, que mai ha entés el seu caràcter independent, unitari, no partidista. La seua presència molesta és considerada com un instrument dels partits de l’oposició, el seu apèndix del carrer, i d’aquesta manera no els accepta com a interlocutor vàlid i independent. És cert que, més recentment, també persones vinculades a alguns partits tradicionals han impulsat plataformes per a oposar-se a projectes municipals, davall l’etiqueta de “Salvem”. Però açò no invalida el caràcter independent, autònom, de la gran majoria dels col·lectius ciutadans, ni el seu dret a ser escoltats.

Als polítics els costa entendre el caràcter d’aquests col·lectius, potser perquè no representen estrictament els interessos (econòmics o particulars) de les persones afectades directament pels projectes, sinó que incorporen amb facilitat persones d’altres barris o àmbits, que se senten part afectada. S’oposen a un projecte per una visió de col·lectivitat, per la defensa d’una visió global de la ciutat, d’un concepte de qualitat de vida, de la conservació del patrimoni urbà. També són incòmodes perquè aqueixos interlocutors no són fàcils de controlar o de portar al terreny de la “paciència”, de l’espera dels tràmits burocràtics i la confiança en l’Administració. Algunes organitzacions tradicionals van manifestar a l’inici una certa desconfiança cap als moviments ciutadans, perquè consideren envaït el seu àmbit de “competències”, sentint-se desplaçades, o per una visió “patrimonialista” de l’activitat social.

D’on veníem

No cal oblidar que la principal missió de la dictadura franquista va ser l’arrasament de la societat civil, l’eliminació de qualsevol tipus d’organització social, incloent-hi l’extermini físic o l’exili dels seus militants més destacats. Al llarg de 40 anys aquest treball va ser metòdicament realitzat, amb tots els mitjans de l’Estat, de manera que la por, així com la desconfiança en l’organització i en la lluita va calar profundament en la nostra societat. Només l’aparició de noves generacions, encara no escarmentades i amb ganes de lluitar, juntament amb el debilitament i la creixent ineficiència dels aparells repressius, va permetre la penosa reconstrucció d’un xicotet teixit social independent (Associacions de Veïns, sindicats, partits polítics…), que moltes vegades havia d’infiltrar-se o recolzar-se en les úniques organitzacions permeses: els sindicats oficials, l’associacionisme catòlic, col·lectius professionals. Amb dificultats, patint a vegades un dur càstig, aquestes organitzacions van tenir un paper important (encara que sovint silenciat) en la millora de la vida de la gent treballadora, i van accelerar el final del franquisme i la recuperació de la democràcia.

La Transició política, amb el restabliment del joc polític democràtic, i la creació d’institucions polítiques (ajuntaments, autonomies), i socials (sindicats, partits legals) van buidar de militants i de protagonisme les dèbils organitzacions ciutadanes, com va ser el cas de les associacions de Veïns. Alguns partits polítics consideraven que el protagonisme social “normal” corresponia ja en exclusiva a les institucions i partits polítics, mentre que altres defeníem la necessitat de mantindre moviments i organitzacions socials independents de les dites estructures. La societat espanyola, per la por o l’amnèsia forçada, no ho oblidem, tampoc sentia molta necessitat de participar en eixes organitzacions socials, i es va prestar encantada al joc de “jo et vote, tu em soluciones els problemes, jo no em preocupe de res”.

Al final, el balanç va ser desolador per a les associacions o moviments ciutadans, que amb tanta dificultat es van construir sota el franquisme: el drenatge de militants ciutadans incorporats a partits, administracions o nous col·lectius socials, junt amb el desencant social a causa de les expectatives frustrades. Els retalls socials duts a terme pels partits d’esquerra en el poder, i el cansament de la generació que va lluitar sota el franquisme (amb escàs relleu generacional) van contribuir a una gran desmoralització i desmobilització, i també a la forta abstenció electoral que va permetre el triomf del PP.

Aquesta situació comença a canviar des de mitjans dels anys 90, quan es produeix una confluència de diverses circumstàncies. D’una banda, la creixent desconfiança cap a la bondat de molts projectes públics, per una major consciència ambiental, fa a la societat més receptiva davant de plantejaments crítics. La pèrdua de poder institucional de l’esquerra, substituïda pel PP, i els retalls de llibertats i drets socials consegüents, així com els agressius projectes urbanitzadors o d’infraestructures que aquest partit impulsa o tolera, provoca majors reaccions socials. La creixent permeabilitat de la societat espanyola cap als corrents de pensament crític i emancipatori mundials, com els moviments antiglobalització o contra la guerra d’Iraq, provoca l’incipient despertar al compromís social d’una nova generació de jóvens. Gent lluitadora que seguia activa (o que es reincorpora a l’activitat social), aporta la seua experiència i la seua capacitat. Tot aquest conjunt de factors, possiblement, han contribuït que apareguen noves organitzacions, noves formes de lluita, noves perspectives de participació, que han renovat i reactivat el Moviment Ciutadà.

L’exemple estén

Al llarg del País Valencià (com en tota Espanya) han proliferat en els últims anys els moviments (urbans i rurals) de defensa del territori. De fet, en l’última dècada s’han multiplicat les agressions contra el patrimoni natural, el medi urbà, o la qualitat de vida, consentides o impulsades des de les institucions. L’experiència de “Salvem el Botànic”, de València (des de 1994), va crear prompte escola, i es va estendre per tot el país, en multitud de “Salvem”, Plataformes o Coordinadores ciutadanes, agrupant a col·lectius, organitzacions, persones a títol individual i de vegades fins i tot institucions (com algunes corporacions locals).

Alguns d’aquests col·lectius (gràcies al suport de professionals i de jóvens voluntaris entusiastes) han organitzat convocatòries de manifestacions, de concentracions, etc. amb gran impacte. Les seues imaginatives accions i iniciatives han aconseguit mantindre l’interés de la premsa, a pesar de la tendència d’aquesta a ignorar els temes quan passa algun temps. S’ha aconseguit explotar les contradiccions entre els polítics de les diverses administracions, i guanyar el suport d’institucions, que normalment estaven al marge d’aquestes polèmiques ciutadanes: la Universitat, el Consell Valencià de Cultura. L’elaboració de manera clara i impactant de materials explicatius dels problemes i de les alternatives, han contribuït de manera molt significativa a la receptivitat social i a l’èxit de les mobilitzacions.

Després de “Salvem el Botànic” (1994), nous col·lectius han sorgit en diversos barris de la ciutat de València, amb diferent èxit. “Salvem el Pouet”, en Campanar (1996), “Defensem La Punta”, “Salvem el Cabanyal” (1998), “l’Atzucac” (1998), “Salvem Russafa” (1998),” Salvem l’Horta de Benimaclet” (2001)…com a conseqüència d’altres agressions urbanístiques, però també d’iniciatives culturals nefastes o de la mala gestió d’institucions públiques (“Amics de l’IVAM…”). Molts col·lectius han fracassat, han tingut menys èxit, o una activitat més efímera, mentre que altres han aconseguit èxits, o continuen una lluita difícil però encara no resolta. Però el camí està marcat, i en la ciutat de València i la seua comarca qualsevol grup d’afectats o implicats en un problema sap ja que tenen dret i possibilitat d’organitzar-se per a afrontar-ho.

Les organitzacions tipus “Salvem” s’han estés per tot el territori valencià, com a conseqüència del “boom” (altres li diuen Tsunami) urbanístic de l’última dècada. La cultura de la “pilotada”, els plans urbanístics (generalment en sòl no urbanitzable), els famosos PAI, els projectes d’infraestructures viàries o energètiques que els donen suport (línia d’Alta Tensió per la Valldigna…)… són enfrontats per una “nova cultura del territori”. sota el paraigua de “Compromís pel Territori” més d’un centenar de col·lectius de qualsevol tipus i de totes les comarques van participar en les manifestacions convocades entre 2003 i 2006. Contra projectes especuladors a Alacant, Castelló, Altea, Calp, Llíria, Nàquera, Alcoi…; contra instal·lacions de tractament de residus en la Foia de Bunyol, en Real de Montroi, en comarques de Castelló…; organitzacions temàtiques com les Plataformes “Tren si, AVE no”, o “Per l’Horta”… En altres territoris espanyols es produeix també aquest fenomen (Catalunya, Illes Balears, Canàries, Andalusia…), encara que sense aconseguir l’extensió i el ressò de les mobilitzacions valencianes, potser precisament pel número i la gravetat de les agressions que patim ací.

Els “Salvem” i les organitzacions tradicionals

Sobretot a l’inici, la relació dels “Salvem” amb els moviments tradicionals (associacions de Veïns, Federació d’AV, grups Ecologistes, Partits…) va estar marcada per unes certes desconfiances per part d’aquests últims, que consideraven “envaïda” la seua àrea pròpia d’activitat. Alguns pareixien zelosos dels èxits mobilitzadors dels nous col·lectius, que contrastaven amb la relativa paràlisi de la majoria dels moviments tradicionals. No acabaven d’assimilar el paper dels nous col·lectius, als que criticaven per ser “efímers” i “monotemátics”, oposant l’estabilitat associativa i l’amplitud de perspectiva dels moviments ecologista i veïnal tradicional, o la representativitat política dels partits. La situació ha canviat prou al llarg del temps, augmentant el respecte i la col·laboració entre organitzacions de distint tipus.

Encara que els “Salvem” participen parcialment dels objectius d’altres col·lectius, no compleixen les mateixes funcions, ni tenen perquè entrar en competència. Les Associacions de Veïns, el Moviment Ecologista, les Associacions de Consumidors, jubilats, etc., són organitzacions efectivament més estables, amb una estructura permanent que els dóna continuïtat al llarg del temps, però els crea un important problema, ja que les tasques organitzatives, la necessitat de mantindre un local, i el problema del finançament, la caça de miserables subvencions… els ocupa molt de temps i energies.

Els col·lectius de nou tipus, en canvi, són més espontanis, sense dependències financeres per a mantindre infraestructures, secretaris, locals… sense haver de plantejar-se el recurs a les subvencions públiques, sempre incòmodes i contradictòries. Els recursos econòmics vénen de la venda de materials, de les aportacions dels simpatitzants, i també de la col·laboració de les organitzacions estables. Pràcticament la totalitat dels ingressos es dediquen a les activitats i a la propaganda. Evidentment, molts membres dels nous col·lectius han participat en altres organitzacions, i continuen sent membres de les mateixes. La seua formació i la seua ideologia participa de les entitats tradicionals, amb les quals tenen llaços personals que els permeten ampliar les convocatòries per a les mobilitzacions. Els nous col·lectius es reuneixen sovint en els locals d’aquestes entitats associatives o culturals.

No hauria d’haver-hi, per tant, una relació de competència sinó de complementarietat. Les organitzacions tradicionals poden complir unes tasques insubstituïbles, estables, a llarg termini, però per diverses raons no estan en condicions de mobilitzar i arribar a l’opinió pública de la mateixa manera, amb l’originalitat, amb la força dels nous col·lectius. I, encara que seria desitjable, no tenen capacitat per a arreplegar als sectors jóvens, que tenen grans inconvenients per a entrar en les organitzacions clàssiques, però no tenen en canvi els mateixos inconvenients per a participar o col·laborar amb moviments no tan estructurats.

Interessos propis, interessos ciutadans

Moltes de les mobilitzacions ciutadanes han sigut defensives, evidentment, contra els efectes de nous projectes urbanístics o d’infraestructures. En molts casos les respostes es produeixen quan els projectes estan ja molt avançats, a punt de ser irreversibles, i amb el temps just per a dir: ”açò no” o “ací no”. Però altres vegades no es limiten a oposar-se a un projecte concret, negant “la ciutat que no volem”, sinó que també avancen idees noves, alternatives als projectes oficials, idees de “la ciutat que volem”. En definitiva, imposen la participació ciutadana allí on no s’esperava, on no es volia. Són, més que mai anteriorment, lluites ciutadanes, no sols lluites “de barri”.

Nous mètodes, noves formes organitzatives

El tipus de col·lectiu, el tipus de funcionament, també té molt a veure amb l’èxit d’aquestes iniciatives ciutadanes. Participen en ells persones vinculades a partits o col·lectius de tipus polític, però que coexisteixen sense problemes amb la gent no vinculada a cap partit (que són la majoria), perquè des del principi està clara la independència respecte a les instàncies polítiques. Aquesta independència permet un treball no sectari, on les relacions amb les institucions o els partits polítics no estan llastades per posicionaments o desqualificacions a priori, i atrau simpaties i col·laboracions de molts sectors diferents.

Hi ha un repartiment consensuat de tasques, on s’aprofiten els coneixements de les persones més qualificades, però sense produir-se la divisió “dirigents – dirigits”. Hi ha tasques noves, o que no corresponen a cap especialització, on la participació és general. Les relacions personals fluides, la qualitat del tracte humà i la confiança mútua, fruit i condició prèvia d’un treball tan continuat, són també una característica general d’aquests col·lectius.

Per a tindre èxit, el treball d’aquests col·lectius ha de desenvolupar-se de manera paral·lela a quatre nivells: la informació i mobilització ciutadanes; l’estudi tècnic i jurídic, amb l’ajuda d’experts; els contactes polítics i institucionals; i la “generació” de notícies de premsa. Els mitjans de comunicació, no acaben de donar-li importància als plantejaments ciutadans, i passada l’etapa inicial de la novetat del tema, tenen tendència a marginar-los, per la qual cosa les accions han de ser sempre noves i imaginatives. Pareix que l’espectacularitat té més importància que el pes dels arguments. És la societat de l’espectacle. Altres vegades, els editorialistes es permeten criticar-los per la fermesa (diuen “rigidesa”) de les seues reivindicacions, i acaben desitjant que el tema siga recuperat i gestionat pels agents socials “de sempre”.

La relació amb l’Administració

Les dificultats per al diàleg amb les autoritats són, en tot cas, molt grans, produint-se sovint una forta desproporció entre la importància i massivitat de les mobilitzacions, i la poca disposició al diàleg de l’Administració. No és, normalment, per part dels “Salvem” on hi ha un rebuig al diàleg o a la mediació política, sinó per part de les autoritats, poc inclinades a obrir processos de participació o a plantejar-se tan sols reconsiderar els projectes.

Moltes vegades, un gran esforç organitzatiu, propositiu i de mobilització no aconsegueix fer canviar decisions ja preses, ni tan sols incorporar propostes parcials, o (el que és encara més greu) ni tan sols aconseguir una reunió per a poder ser escoltats. Aquest és el moment en què l’alcaldessa de València, Rita Barberá, no s’ha reunit amb cap dels col·lectius, a pesar de reiterades peticions dels mateixos. Pot queixar-se que els afectats per la prolongació de Blasco Ibáñez la perseguiren amb “cacerolades” per tota la ciutat?. La resposta de l’alcaldessa ha sigut la imposició d’un principi d’autoritat mal entés, l’amenaça de seguir avant coste el que coste, encara que el seu Ajuntament està endeutat fins a les celles, i la iniciativa privada haja fugit d’un projecte que apareix inviable financerament. Però té ja en el seu haver la degradació de part del barri, i haver provocat massa esforç personal, massa disgustos, molt de patiment.

Victòries, fracassos, i èxits parcials

Els “Salvem” han aconseguit alguns èxits, però també molts fracassos. Sens dubte han comés errors, i han rebut moltes crítiques per això, prou vegades excessives. Es destaca el seu caràcter temporal, “efímer”, per a desqualificar-los, oposant-ho a l’estabilitat i continuïtat de les organitzacions tradicionals. S’oblida que les organitzacions permanents tampoc estan sempre a ple funcionament, que com tot ser viu tenen períodes de molta activitat, i altres de letargia, que moltes d’elles sobreviuen alguns períodes només en teoria, encara que sense actuar realment.

És cert que, en molts casos, la funció del col·lectiu està vinculada a la vida del projecte, i per tant un èxit (execució) com un fracàs (realització), o simplement la seua paralització, produeixen la dissolució del grup. La seua continuïtat, no obstant això, depén molt també de l’ànim i del grau de cohesió dels seus components. Podem parlar de “efímers” referint-nos a col·lectius que segueixen al peu del canó 14 anys (Salvem el Botànic) o 10 (Salvem el Cabanyal)?.

A aquests col·lectius se’ls exigeix més del que poden fer, ja que depenen del temps lliure i dels recursos personals dels seus components, sempre amb mitjans escassos, i no sempre amb disponibilitat de professionals desinteressats entre les seues files, la qual cosa els impedeix l’accés a recursos legals o tècnics.

Hi ha experiències que pareixen un fracàs, però que acaben aconseguint que s’incorporen parcialment els seus plantejaments. “Salvem el Pouet” s’oposava en 1996 a un macroprojecte urbanitzador que suposava la demolició d’un conjunt d’alqueries de l’horta de Campanar, algunes molt antigues. No va aconseguir paralitzar les obres en marxa, a causa de diverses raons: el tractar-se d’un projecte urbanístic ja molt avançat, el ser un col·lectiu reduït, les poques famílies afectades, l’aïllament respecte al barri de Campanar, la impunitat de les actuacions de les empreses (amb derrocaments no autoritzats judicialment)… Però va servir perquè en la segona fase de la urbanització es rectificara el projecte per a conservar un bon nombre d’alqueries, algunes d’elles integrades com a serveis o equipaments.

Encara que no sempre s’aconsegueix parar projectes, o modificar-los, la seua funció principal ja s’ha aconseguit: arribar a la gent (afectats o no), mobilitzar-los, fer reflexionar sobre les propostes públiques, la seua funció i la seua utilitat, sobre el model de ciutat, reanimar les ganes de lluitar, de defendre idees, de pensar col·lectivament, d’implicar-se… No cal oblidar que el pitjor enemic d’un col·lectiu ciutadà és la indiferència o l’individualisme de la gent, impregnats primer per la por del franquisme, i després per la política-espectacle a l’estil nord-americà, que afavoreix a, i és afavorida per, els grans partits.

Política, justícia, participació

La debilitat de la societat civil, i les seues limitacions no són, de tota manera, les principals responsables del possible fracàs dels col·lectius ciutadans. La principal responsabilitat recau sobre el rebuig de la participació per part dels grans Partits i les Administracions que aquests controlen. “El que fem és democràtic, perquè ens han triat democràticament”, això ho hem sentit en diferents ocasions, a polítics de distint signe. Estem parlant de les carències participatives de la nostra Democràcia representativa, que pretén governar sense donar explicacions ni acceptar crítiques, limitant la seua activitat democràtica als ritualitzats tràmits i debats parlamentaris, on en definitiva la correlació de forces marcada pels vots ja determina els resultats a priori.

Cal assenyalar també la impermeabilitat de les estructures burocràtiques i de govern, la inaccessibilitat dels cossos de funcionaris a consultes i rectificacions, acostumats a actuar al seu gust, de vegades sense control polític. També cal destacar la lentitud de la Justícia i la mateixa falta de cultura ambiental dels jutges, el seu suport total a l’Administració, a la que atribueixen quasi sempre la presumpció de raó en les seues actuacions, i per consegüent no aplicant quasi mai el principi de prudència i la paralització cautelar.

La lluita de les veïnes i veïns de La Punta (1993-2003), zona d’horta qualificada com “d’especial protecció” pel Pla General de València, va acabar amb la derrota del moviment ciutadà (encara que els supervivents segueixen vinculats i lluitant), la “deportació” i dispersió dels residents, i la destrucció física de la zona. El Port Autònom de València va decidir que allà havia d’anar una ZAL (Zona d’Activitats Logístiques), i la Generalitat Valenciana (PSOE) li va aplanar el camí creant una estranya figura jurídica (“reserva de sòl”), perquè l’Ajuntament del PP poguera més tard requalificar. Es va expropiar i es va expulsar els residents (200 famílies), amb un ampli desplegament policial i ús de la força. Una al·lucinant sentència del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana donava cobertura legal a l’atropell: els abocaments i parcs de contenidors il·legals (relacionats amb el Port i tolerats per l’Ajuntament) havien degradat ja la zona, per la qual cosa havia perdut els valors que en el seu moment van motivar la seua protecció. Moralitat: si degrades una zona legalment protegida, i ningú ho impedeix, podràs requalificar-la més tard amb tota impunitat. Per cert: 5 anys després la ZAL encara no té cap activitat.

En definitiva, estem parlant de la insuficiència de la nostra cultura democràtica. En altres països d’Europa, i també a Canadà o als Estats Units, mobilitzacions molt més xicotetes que les nostres han aconseguit majors resultats, amb menor cost. En els Estats Units, en els anys 60-70, una sèrie d’iniciatives promogudes per urbanistes o col·lectius ciutadans va aconseguir paralitzar el pla d’autovies del Govern Federal (el que es coneix com la “Freeway Revolt”). Com a conseqüència, els funcionaris de transport van començar a investigar tècniques i sistemes per a millorar el transport, sense necessitat de construir nou viari, i fins i tot es van posar en marxa importants sistemes de transport públic. Per la mateixa època (1978), en la comarca de l’Horta Nord es va frenar un projecte d’autovia, el denominat III Cinturó de ronda, però el dit projecte ha tornat a reaparéixer amb sorprenent regularitat cada 10 anys, amb diversos noms: En 1988 com a Corredor Comarcal, de nou en 1998, i enguany 2008 la comarca està de nou mobilitzada contra un altre projecte molt pròxim, la Via Parc Nord. Ací no hi ha hagut aprenentatge per part de l’Administració, ni canvis de política.

Es tracta d’un tema que la transició política va deixar a mitges: es va aconseguir una democràcia representativa (podem votar), però es nega la democràcia participativa. El que està pendent al nostre país és una ampliació de la cultura democràtica, l’ampliació de la democràcia, la potenciació de la democràcia participativa. L’existència a Espanya de lleis introduïdes a partir de Directives europees (dret a l’accés a la informació, obligació d’introduir procediments de consulta, fins i tot previs a la redacció dels plans i projectes) no ha produït resultats apreciables. Les Administracions ignoren o burlen aquestes lleis (aquest és el moment en què els col·lectius que s’oposen al nou circuit de Fórmula 1 encara no han rebut informació sobre el projecte, sol·licitada des de fa un any). I la majoria dels jutges tampoc pareixen donar-los massa importància.

Els Salvem continuaran sent part del paisatge

Alguna gent, insistint en el caràcter “efímer” dels col·lectius tipus “Salvem”, havien sentenciat el seu caràcter de “anomalia” i la seua desaparició quan la política “real” recupere la centralitat. Altres, en canvi, vam veure en aquesta eclosió crítica un esperançador símptoma de normalització democràtica. Com ens sol ocórrer a Espanya, per l’aïllament respecte a les tradicions europees, estem reinventant el ja inventat. Aquest tipus de col·lectius són, en definitiva, una forma d’organització i mobilització habitual des de fa molt de temps en països amb més llarga trajectòria democràtica i major societat civil, que no contradiuen sinó que enriqueixen el paper de les organitzacions més estables i de la política institucional. Es troben col·lectius així en tots els països, com a Alemanya (les “Burger Iniciativen”: Iniciatives Ciutadanes), els “Comitati di Cittadini” italians, o amb noms semblants en molts altres països.

Es tracta de donar resposta a projectes privats o públics des d’una perspectiva independent, oposar-se, aportar crítiques, exigir actuacions, promoure iniciatives… Segons el grau de maduresa d’aquestes societats, del tarannà dels polítics i de l’encert dels col·lectius, tenen major o menor incidència, però són rebuts amb normalitat. De vegades, els ajuntaments proporcionen locals socials (“Hotels d’entitats”) per a ells, i fins i tot en la legislació d’alguns països es contemplen fons en els projectes per a afavorir la participació i subvencionar estudis professionals independents.

En la nostra societat, són cada vegada més les persones que senten insatisfacció per la política institucional, que contemplen amb desencant la prioritat concedida pels partits a la política electoralista, amb poca o nul·la finalitat de transformació social, i s’acosten amb interés als col·lectius que plantegen alternatives i projectes nous. No sols són sectors més crítics o alternatius: moltes propostes de “recuperació de la ciutat” i d’oposició als projectes especulatius o destructius són compartits per persones de diversos espectres ideològics, que mai es comprometran amb partits allunyats de la seua ideologia, però que recolzaran sense problemes les campanyes dels “Salvem”.

Per totes aquestes raons, és previsible i desitjable que els moviments socials de defensa del territori i de la qualitat de vida urbana, els col·lectius del tipus “Salvem…” continuen tenint un paper important en la nostra societat. I això no invalidarà altres tipus de treball, ni suposa un obstacle per a la consolidació de les organitzacions estables. Al contrari, suposen un símptoma de maduració social, d’una major complexitat de la societat, que permetrà superar els greus problemes d’intercomunicació social, de falta de participació en les decisions, que caracteritzava el franquisme i les seues seqüeles. Estem encara en una etapa de transició des de la dictadura a una democràcia satisfactòria. En definitiva, es tracta d’aprofundir la democràcia, de fer possible una societat més participativa, i per tant, necessàriament, més crítica.

Vicente Torres Castejón

Tags: