Ai, València!: bastions i setges. Portes Obertes 2008

Remor: Soroll confús com el que s’alça d’una multitud, d’una tempestat, de la mar, etc.

La ciutat dormida?

Potser hi ha qui creu, encara, que València ha sigut i és una ciutat dormida sota l’asfalt. Potser hi ha qui opina que, silenciosament, s’ha deixat assetjar i que ha sigut una espectadora, impassible, que ha romàs callada en veure com, amb els anys, el seu patrimoni natural i cultural quedava soterrat sota el ciment. Potser hi ha qui pensa que res no es pot fer ja per recuperar una ciutat que, cada vegada més, té una fesomia menys singular.

Tanmateix, València no dorm. No dorm perquè no la deixen dormir. Una remor insistent la desperta cada vegada que intenta tancar els ulls. Els culpables no en són pocs i, d’entre aquests, trobem els Salvem: una col·lectivitat que ha dibuixat, pertot arreu, petits bastions de resistència. Aquests, però, no naixen del no-res: els ciments, que són ben ferms, es remunten als anys de latència en què les ciutadanes i els ciutadans vivien amb els polsos bategants pel desig de llibertat.

Retrocedim en el temps i situem-nos a finals dels anys 60 i principis dels 70. És aleshores quan veuen la llum els nous moviments socials (NMS), és a dir, el feminisme, l’ecologisme i el pacifisme. Aquests moviments s’originen en el marc del cicle de lluites i protestes d’un moviment social més ampli: les revoltes estudiantils del 68. En aquest període també es forja un altre moviment social de base urbana i organitzat per barris, les reivindicacions del qual s’entremesclen amb les d’altres moviments: és el moviment ciutadà.

A la ciutat de València trobem mostres d’aquest darrer i incipient moviment. La dictadura no va poder silenciar les veus que reclamaven la participació ciutadana. Així doncs, durant el període predemocràtic, quan governava Adolfo Rincón de Arellano, es va articular la campanya El Saler per al poble, en defensa de la Devesa. Als anys 60 es va iniciar un pla urbanitzador típic de l’època que es mostrava totalment despreocupat per la conservació del medi natural. Es va arrasar quasi tot el cordó de dunes per construir un passeig marítim i, amb l’arena procedent de l’arrasament, es van omplir zones deprimides i mallades per aixecar urbanitzacions (40 edificis de més de 8 altures), a més d’habilitar les corresponents infraestructures (molts quilòmetres de carreteres, grans àrees asfaltades per a aparcaments, xarxes d’aigua i sanejament, etc.). Un important moviment ciutadà, pres a Europa com a model de moviment social, va ser capaç de paralitzar el pla urbanitzador sota el lema El Saler per al poble. Amb l’arribada del primer Ajuntament democràtic es va realitzar un Pla Especial de Protecció, a partir del qual es va crear l’Oficina Tècnica Devesa-Albufera, un servei municipal que se n’encarregava de la gestió. L’aprovació d’aquest pla va possibilitar la posada en marxa de tot un seguit d’actuacions a la zona: declaració de la Devesa com a primer espai protegit del País Valencia; prohibició de l’accés als vianants a les zones més sensibles; tancament del trànsit rodat al 80% de la superfície; campanyes divulgatives i educatives, etc.

Posteriorment a aquesta iniciativa, als anys 80, es va gestar una altra consigna: El llit del Túria és nostre i el volem verd. Arran del desviament del riu Túria als anys 60, es pretenia construir una gran autopista urbana que creuara tot València. Tanmateix, la mobilització popular va obligar l’Administració a rectificar i a convertir el llit de l’antic riu Túria en el que és actualment: un espai verd, un pulmó per a la ciutat, una zona de gaudi. El llit del riu Túria és nostre i el volem verd ?juntament amb la de Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia? fou la frase més enganxada i pintada a les parets valencianes durant aquells temps. També va haver-hi manifestacions, arreplegada de signatures, etc. I, tot plegat, tota la mobilització generada, va obtenir l’èxit esperat. Finalment, l’antic llit del riu Túria va ser (i és) verd, tot i les crítiques que se’n puguen fer per la cura que se’n té actualment o l’aprofitament que se’n fa.

D’altra banda, les agressions a l’horta han generat també successives mobilitzacions. Entre 1978 i 1984 es va iniciar el primer alçament en defensa de l’horta. Just Ramírez, Pep Lluch Rellamp, Miquel Gil, Antoni Corell i Joan Olmos ?agrupats a partir de 1980 en l’Associació Amics de l’Horta? foren alguns dels que s’aixecaren en contra del projecte del III Cinturó de Ronda del Pla Arterial de València .
De la latència a l’esclat: els Salvem

Aquest període d’efervescència ve seguit d’una etapa en què es viu una (aparent) desmobilització. La remor, però, no tarda gaire a fer-se escoltar de bell nou. La gènesi dels Salvem a la ciutat de València la constitueix la coordinadora Salvem el Botànic–Recuperem Ciutat, que es va crear l’any 1995. Arran d’aquesta mobilització ciutadana començaren a conformar-se altres iniciatives cíviques amb l’objectiu d’atendre nombrosos problemes urbans, territorials i mediambientals: Salvem el Pouet (1996), Defensem la Punta (1997), Salvem el Cabanyal–Canyamelar (1998), Salvem Russafa (1998), Salvem l’horta de Benimaclet i Salvem l’Alqueria del Barbut (2001).

El reviscolament que es produeix a la ciutat de Valèncià a la dècada dels 90 es deu a la confluència de diferents circumstàncies a nivell local, nacional i internacional. En aquest context de mobilitzacions destaca l’anomenat «moviment antiglobalització» , que és, en realitat, un moviment de moviments. Val a dir que, a València, aquest renaixement es percep de manera. La concurrència de diferents factors possibiliten la (re)aparició de moviments socials de distinta mena: d”una banda, trobem un seguit de mancances (estructurals, organitzatives i ideològiques o valoratives) i, de l’altra, un context (més que) favorable (Ibarra, 2000: 9-10).

Quant a les mancances estructurals, és evident que els Salvem han sorgit, precisament, per tensions estructurals (urbanes o, tot dient les coses pel seu nom, d’especulació urbanística). Tensions que han generat i generen vulneració d’interessos molt concrets, visibles i sentits. Vulneració, fins i tot, de drets humans. Des de l’Ajuntament de València, tal com es denuncia des dels diferents Salvem, s’aplica una estratègia molt senzilla: degradar per especular. La degradació que precedeix tot procés d’especulació ha sigut i és evident en tots aquells barris on l’alcaldessa, Rita Barberà, ha volgut executar els seus projectes urbanístics.

Cal no oblidar, tampoc, les mancances organitzatives. Els Salvem sorgeixen perquè altres organitzacions, que haurien de fer front a les agressions que pateix la ciutat de València, no s’hi impliquen. Apareixen davant la inexistència d’un contrapoder que s’opose a l’especulació i a l’expansió urbanística. Per tant, els Salvem no només omplin el buit que han deixat els partits polítics de l’oposició, també el que no han ocupat les associacions de veïns.

Per últim, són evidents les mancances ideològiques o valoratives. Els Salvem estan formats per gent afectada ?directament o indirecta? per un problema concret. Tanmateix, darrere del seu sorgiment, arrelament i expansió, hi ha molt més que un problema específic: els Salvem són la resposta d’una ciutadania inconformista, la conseqüència del ressorgir de la consciència i la participació ciutadana.

València s’ha convertit durant els últims anys en una «ciutat assetjada», una ciutat procliu al sorgiment dels Salvem i d’altres moviments de protesta ciutadana. Amb l’arribada del Partit Popular a l’Ajuntament de València (1993) i a la Generalitat Valenciana (1995) es va produir un augment més que considerable del nombre de projectes urbanístics i d’infraestructures irrespectuosos amb el patrimoni. S’hi ha d’afegir, també, la deixadesa en què es troben molts barris, sobretot els de la perifèria. Tot i que no són els únics: el districte de Ciutat Vella (que inclou els barris de la Seu, la Xerea, el Carme, el Pilar, el Mercat i Sant Franscesc), al bell mig del centre històric, també se’n veu afectat. Enfront d’aquestes agressions creix la consciència patrimonial i, alhora, decreix la confiança vers l’administració i certes actuacions urbanístiques impulsades ben sovint per aquesta.

Així doncs, enfront de les mancances esmentades anteriorment, tot aprofitant un context
adequat, les ciutadanes i els ciutadans no es quedaren de braços creuats, ans al contrari: s’organitzaren i es mobilitzaren. A poc a poc se sumaren persones de dins i de fora dels barris que anaven veient-se afectats per l’especulació urbanística i, finalment, es constituïren coordinadores i plataformes que apleguen gent molt diversa i dispersa. Així és com nasqueren els Salvem, que no són una altra cosa que una forma peculiar de contestació ciutadana en contra de la política urbana oficial. I és que, a València, com a tantes altres ciutats d’arreu del món, triomfa una concepció urbanística que es mostra agressiva amb les persones que l’habiten que, sortosament, no és acceptada per tothom.

No es pot obviar el paper que han jugat els mitjans de comunicació en l’existència dels Salvem. La premsa valenciana, per raons òbvies, ha sigut la que més ressò se n’ha fet. Des d’alguns periòdics se n’ha parlat gairebé sempre bé (Levante-EMV, El Punt, El País…) i, des d’altres, malament (Las Provincias, El Mundo, ABC…). En relació a les expropiacions que es van produir al Pouet, al barri de Campanar, Las Provincias, publicava un article en què s’afirmava: «Los primeros beneficiarios del proyecto son los propios agricultores. El precio millonario que han obtenido por las hanegadas les permitirá en el futuro vivir de rentas » . Les principals beneficiàries no serien les empreses constructores? La tendenciositat d’aquesta notícia, però, es percep, ja, en el titular: «Las alquerías de la huerta de Campanar, amenazadas por la inevitable expansión urbanística de Valencia» . L’adjectiu «inevitable» és, sens dubte, del tot prescindible.

Un altre exemple de la manipulació a què estan sotmesos els Salvem (i altres moviments socials) per part dels mitjans de comunicació, el constitueix aquest article referent a Salvem el Cabanyal-Canyamelar: «Carteles y pancartas insultantes jalonan los itinerarios procesionales de Semana Santa. Oportunismo, esa es la idea que se podría destacar de la actitud que en estos días han adoptado los componentes de la Plataforma “Salvem el Cabanyal-Canyamelar”. Aunque sus representantes anunciaron que no iban a boicotear o reventar ningún acto de la Semana Santa Marinera, lo cierto es que sí están interfiriendo, aparentemente de forma pasiva, en el desarrollo de algunas de las procesiones que se efectúan en las calles del distrito (…). La simbiosis entre el tiempo de oración y penitencia, propio de la Semana Santa, y la manifestación pública de las reivindicaciones vecinales son dos elementos que no deberían de ir unidos… » . L’article segueix amb aquest to, que esdevé cada vegada més i més groller.

Tampoc es pot obviar la manipulació a què els ha sotmés la televisió pública valenciana. Com a exemple, una notícia apareguda als «informatius» de Canal 9 en què es parlava de Cabanyal Portes Obertes i se silenciaven, per complet, fets transcendentals (els motius pels quals s’havia organitzat, el treball i l’existència de la Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar o la problemàtica sorgida arran del projecte de prolongació de l’avinguda Blasco Ibáñez). Aquesta és la veu en off que s’escolta al llarg de la notícia:
«Més de 200 artistes han participat deixant la seua empremta particular en esta original proposta artística. Estem parlant dels actes del projecte Cabanyal-Canyamelar de Portes Obertes, a València. Tot el barri s’ha transformat per uns dies en una gegant sala d’art. El barri ha sigut literalment envaït. Una invasió artística que ha omplert tots els racons. Pintors, escultors, fotògrafs, músics, etc., han tocat amb les seues mans diferents espais del Cabanyal. Vore l’obra conjunta d’aquests artistes és un passeig, un recorregut per edificis públics i privats del Cabanyal. Este quadre està fet de clòtxines i es diu “Conserve-se”. Es troba a l’antic escorxador del Cabanyal. I este és el Teatre La Estrella. I això que escolten és el cor del Cabanyal. Les cases particulars també han sigut envaïdes per obres d’art. Lola té 79 anys i per sa casa estan desfilant les obres artístiques més avantguardistes de l’art valencià. Manifestacions artístiques que llueixen en cases, places i carrers del Cabanyal de hui» . I aquests són els totals amb què s’acaba de bastir la notícia: «Desde lo que es la Lonja del Pescado hasta aquí, hasta lo que es la calle San Pedro. Hi ha projectes molt interessants. S’han ocupat espais públics i privats. Per exemple, hi ha artistes com el Equipo Límite i Mavi Escamilla que han fet una instal·lació a una casa buida. El nom és “Resiste-te” (Maribel Doménech)»; «Aquí hay un barrio vivo. Y como decía la sra. Lola, aquí hay un barrio con espíritu» (Vicente Ortiz); «Ha habido una respuesta fantástica. Más de 200 artistas valencianos han presentado sus proyectos. Algunos individuales y otros colectivamente. Y se han presentado finalmente 160 proyectos» (Pepe Romero); «Em pareix molt bé que estos xics s’hagen interessat per nosaltres. Tots estos xics que són meravellosos. I estan treballant molt bé. I per això els he deixat, perquè em pareix que ho fan molt bé i açò servirà com a propaganda del nostre barri» (Lola Martí). Evidentment, les declaracions foren “retallades”, a consciència, sense miraments, sense vergonya. Totes les reivindicacions, que no en foren poques, s’eludiren. Una vegada més, paraules silenciades.

A Ràdio 9, la «ràdio» «pública» dels «valencians» , també se’ls ha menyspreat. En canvi, algunes emissores de ràdio alternatives, els han obert sempre els micròfons (Radio Klara, Radio Funny). Fou Radio Funny, precisament, l’emissora que va col·laborar amb Miguel Molina per dur a terme un «happening» al si de la primera edició de Cabanyal Portes Obertes. Molina va organitzar –juntament amb Leopoldo Amigo- un Concierto para cacerolas y radios. Rita y Nerón se parecen mogollón i Cacerola, rola, rola foren els temes interpretats per Producciones El Diu de la Bestia i el Grup de Percussió del Ritme, respectivament. L’acció, que va tenir lloc al CSO Pepica La Pilona (c/Pavia, 43), va aconseguir aplegar un munt de gent carregada amb cassoles i altres objectes amb què fer soroll. Tampoc no faltaren els aparells de ràdio ja que s’hi va connectar en directe amb Radio Funny, que va retransmetre a través de les seues ones aquesta original aposta i proposta. A més a més, aquesta emissora va emetre durant els dies previs una falca per convocar la gent a participar-hi: « Producciones El Diu de la Bestia en colaboración con Radio Funny retransmitirán en vivo y en directo el viernes día 11 a las 20 horas desde Pepica La Pilona la obra contestadora y contestataria Rita y Nerón se parecen mogollón. Concierto para cacerolas y radios desde el Cabanyal. No lo olvides. El viernes, a las 20 horas, te esperamos».

Per combatre la manipulació o el silenci informatiu a què sovint es veuen sotmesos, els Salvem cerquen les seues pròpies maneres de comunicar-se. Utilitzen diferents mitjans ?complementaris a la premsa, la ràdio, la televisió? que els permeten oferir una altra versió (i visió) dels fets: la seua pròpia. Per difondre les seues reivindicacions, així com les accions que duen a terme, els Salvem utilitzen suports d’allò més diversos: adhesius, cartells, samarretes, pintades, pancartes, pamflets, fullets, etc. En aquesta tasca de (contra)informació, cal no oblidar, tampoc, la importància de l’anomenat «quart mitjà», eina privilegiada d’acció, comunicació i organització. Internet permet, gràcies al seu baix cost, que els Salvem elaboren les seues pròpies informacions per difondre-les a través del ciberespai.

L’existència dels Salvem va unida a la paraula, a l’elaboració de discursos carregats de raó. Aquests moviments han dit “no” a la destrucció de l’horta (de la Punta, del Pouet o de Benimaclet); han dit «no» a l’enderrocament de 1600 cases al Cabanyal, un barri, recordem-ho, declarat Bé d’Interés Cultural (BIC) l’any 1993; han dit «no» a la construcció de « tres tristes torres» al Solar de Jesuïtes. Han dit i diuen «no» i, alhora, han elaborat i elaboren alternatives. Alternatives possibles que aposten per una ciutat més sostenible; una ciutat que mira al futur sense renegar del passat; una ciutat que vol créixer construint i no destruint. Diu Jorge Riechmann que els NMS «son al mismo tiempo movimientos “negativos” de protesta, de rechazo frontal de muchos rasgos perversos de las sociedades industriales avanzadas, y también portadores “positivos” de una alternativa o imagen de la sociedad mejor: otra forma de vivir, relacionarse y trabajar; nuevos modos de producción, convivencia y consumo» (1994: 60). El paper dels Salvem ha sigut, per tant, alertar sobre perills i malestars i, alhora, proposar solucions per tal d’inventar una ciutat més habitable.

La paraula, però, sempre ha anat unida a l’acció. Els moviments socials parlen, també, o sobretot, a través de les seues actuacions. Més enllà dels eslògans i de la retòrica, els moviments socials transformen els discursos en fets, les paraules en accions. Mitjançant el que fan (i la manera en què ho fan) posen de manifest que existeixen uns altres camins, amb i sense dreceres. Les passes dels moviments socials no ressegueixen les línies marcades pel(s) poder(s) públics i privats. Ells avancen (fent, desfent i refent) per trajectes encara invisibles que, a poc a poc, omplin d’empremtes.

Una de les novetats que aporten els nous moviments socials respecte als vells (el moviment obrer i sindical), rau en les formes d’acció que empren. Rucht les analitza i les sintetitza així: (I) els grups i les organitzacions dels nous moviments socials actuen més autònomament que els vells i rebutgen el model leninista de «avantguarda revolucionària»; (II) emfasitzen la importància de la política local i, per tant, no centren la seua acció a nivell nacional; (III) ha disminuït el significat de la participació en les eleccions i de la representació parlamentària; (IV) contràriament, han augmentat altres formes de participació, com ara l’acció administrativa i judicial; (V) les accions violentes, especialment aquelles que impliquen l’ús d’armes, també han perdut importància en pro de la desobediència civil; (VI) el repertori de les formes d’acció s’ha ampliat a bastament (1992: 222-226). Les accions dels Salvem es construeixen, potser sense que ells ho sàpiguen, a partir d’aquests sis trets que, en major o menor mesura, es troben presents en les accions desenvolupades pels moviments de tot arreu.

Si es ressegueix la trajectòria activista dels Salvem, es percep que el seu repertori d’accions traspassa l’acció convencional. Un dels motius, que en són diversos, té a veure amb la difusió mediàtica. McAdam afirma que els moviments socials han de superar sis tasques importants per tal que els seus propòsits tinguen un impacte en la societat i, una d’aquestes, és «conseguir cobertura en los medios de comunicación, e idealmente (aunque no necesariamente), favorable a sus puntos de vista» (1999: 477). I és per aquest motiu que els moviments socials centren les seues accions en tàctiques mediàtiques que els permeten ésser visibles davant la societat. Els mitjans de comunicació, per tant, condicionen l’acció ja que «los medios visibilizan o invisibilizan los movimientos sociales» (Zubero, 1996: 167). Una manifestació ja no és notícia. I, això, ells ho saben. És per aquest motiu, entre d’altres, que des dels moviments socials s’ha apostat per accions no ordinàries, tot pensant en l’impacte que aquestes puguen tenir als mitjans de comunicació (Dalton, Kuechler i Bürklin, 1992: 35).

Per tant, els Salvem no es limiten a convocar vagues i manifestacions, com feia el vell moviment obrer, sinó que intenten aportar elements espectaculars (i, per tant, mediàtics) com a mesura per assegurar-ne la difusió. Objectivament cal dir que res (o poc) queda ja per inventar pel que fa als repertoris d’acció. Trobem, en l’espai i en el temps, pràctiques anàlogues al si dels diferents moviments socials. Tanmateix, s’intenta (re)inventar en cada nova acció, tot introduint-hi petits matisos. S’hi ha d’afegir que els Salvem són, tot seguint la línia general d’altres moviments socials, molt pragmàtics i, per tant, no s’adapten a un motlle d’acció col·lectiva prefixat. Cada Salvem elegeix els recursos que considera més útils per resoldre el conflicte pel qual es mobilitza. Les diferents agressions que estan en l’origen de l’aparició dels Salvem, tot i que són de la mateixa mena, estan sotmeses a factors diversos (factors referents a la ubicació geogràfica del conflicte, d’una banda, i a la composició social de la gent que hi participa, de l’altra) que afecten a l’evolució de la mobilització en cada cas concret.

Aquest repertori d’acció no és només mediàtic, però, també és ben divers: campanyes de mail action; exposicions; concerts; visites guiades; xarrades, debats i taules redones; murals; recollida de signatures; cassolades…Tampoc no manquen les manifestacions i les concentracions, tot i que s’intenta «amanir-les», sempre que es pot, amb elements originals. Una concentració, per exemple, esdevé una «besada», una «abraçada» o un «encintament» pel Botànic. La poètica, entra en joc.

Com s’ha dit, els Salvem cerquen un efecte de testimoni i d’expansió mitjançant les accions que duen a terme. Es pretén, així, que la resta de la ciutadania s’incorpore i se solidaritze amb la seua lluita. La visibilitat de l’acció és essencial. És per això que les accions dels Salvem tenen com a escenari l’espai públic, un espai obert a l’abast i a la vista de tothom. Tot i que un espai vulga ser obert (un centre social okupat, Ca Revolta, la Casa Verda, Ca la Dona…), les parets sempre limiten. Les portes i les finestres ?tinguen o no aquestes panys i barrots? són un barrera, sovint infranquejable, que en dificulta l’entrada. Tot i la idea utòpica que cerquen aquests espais, tot i el missatge d’aquella famosa cançó de Jaume Sisa («Oh, benvinguts, passeu, passeu,/que casa meua és casa vostra/si és que hi ha cases d’algú»), les ciutadanes i els ciutadans sempre consideraran més seu un espai obert (un carrer, una plaça, un parc) que no un espai envoltat per quatre parets, per molt obert que aquest es desitge. És per això que des dels Salvem es planteja eixir al carrer i ocupar els espais públics per atorgar-los un nou significat. Val a dir que, una vegada més, l’ocupació de l’espai públic com a escenari del repertori d’accions dels Salvem no és patrimoni d’aquests. Els exemples d’ocupació de l’espai públic abunden de nord a sud i d’est a oest del planeta. Es tracta de recuperar i de reclamar els
carrers.

Dins d’aquest repertori d’accions ha sigut molt important el paper dels artistes (especialment professors i estudiants de la Facultat de Belles Arts de València). Aquests han fet, del compromís i la solidaritat amb els Salvem, els arguments de les seues obres. S’hi han implicat com a creatius, però també com a ciutadans. Els diferents Salvem han fet de l’art –emparats per l’ajuda desinteressada que, des del principi, els han ofert el artistes? un mitjà amb què fer arribar les seues reivindicacions a la societat. Cabanyal Portes Obertes, Un jardí d’art, Art per al Botànic, Estar en La Punta i Els ulls de l’abraçada representen exemples ben explícits de com s’ha articulat la protesta de la ciutadania valenciana amb l’art.

La lluita dels Salvem té com a objectiu últim l’anul·lació de projectes urbanístics que agredeixen el patrimoni. En l’assoliment d’aquesta fita l’art té un paper important. Tot i això, s’ha de tenir en compte que aquesta transformació no s’assoleix únicament i exclusiva a través de l’art. L’activisme artístic posa el seu gra de sorra ?un entre tants? en la consecució d’aquests objectius. L’art serveix als Salvem per difondre la seua lluita, per fer-se veure i escoltar. Aquesta estratègia, com ha quedat ben palés, ha funcionat. Tanmateix, les victòries aconseguides fins al moment pels Salvem no són el resultat immediat d’aquestes intervencions artístiques. Tot i que és importantíssima la funció social, política i cultural de l’art(ivisme), cal no oblidar que els vertaders protagonistes de les protestes públiques no són ells, sinó totes i cadascuna de les persones que, d’una manera o d’una altra, fan que les petites revolucions siguen possibles.

Altres veus

A més a més, ha de quedar constància que, a València, no són únicament els Salvem els que es mobilitzen en defensa del patrimoni. Algunes associacions veïnals –ja existents- també s’han mobilitzat enfront d’aquestes escomeses (l’Associació de Veïns La Boatella, Amics del Carme i l’Assemblea de Veïns de Benimaclet en són algunes d’elles) i, d’altres, s’han creat arran de problemàtiques especulatives concretes (com ara l’Associació de Veïns de la Punta La Unificadora o l’Associació Atzucac). També s’han sumat a la defensa del patrimoni altres col·lectius de divers tarannà (Per l’Horta, Revolta, Jove Germania, Maulets, Endavant, Acció Ecologista Agró i Marfull, per posar alguns exemples).

D’altra banda, els okupes han constituït, també, un front contra l’especulació urbanística, tot esdevenint còmplices i aliats del moviment ciutadà: «los temas clásicos vecinales son reapropiados por otras organizaciones más jóvenes y radicales (ecologistas y okupas, por ejemplo)» (Adell, 2000: 42). D’altres vegades, però, ha sigut el moviment ciutadà el què ha trobat suport i ajuda en l’okupa: «El movimiento vecinal (…) se acerca y se alía, con muchos matices propios de su heterogeneidad, a las reivindicaciones y luchas del movimiento por la ocupación» (Gonzàlez/Pelàez/Blas: 2002: 201).

A la ciutat de València aquestes «aliances» es fan paleses en alguns casos concrets. A la Punta, el veïnat va fer una invitació a diversos col·lectius socials perquè ocuparen terres i cases amb el consentiment dels propietaris. Fou el juliol de 2000. A partir d’aleshores, un grup important de joves va traslladar-se a viure a la Punta, fet que va possibilitar la recuperació de cases i terres per al cultiu. Al mateix temps, es va produir una transmissió de l’herència cultural, així com un intercanvi generacional d’experiències i vivències. El documental A tornallom, d’Enric Peris i Miguel Castro, ho testimonia amb escreix.

Al Cabanyal es trobaven ubicats alguns centres socials ja desallotjats, com el Pepica la Pilona o el Malaspulgas. Els veïns que s’oposaven i s’oposen a l’ensorrament del barri també comptaren, com a aliats, amb els seus «okupants», encara que aquesta aliança no es va materialitzar en el mateix sentit que a la Punta. A banda de considerar-los «amics» en la defensa del barri, s’han defensat mútuament en algunes ocasions: «La Plataforma Salvem el Cabanyal-Canyamelar manifestó, en un comunicado de prensa, su condena al “desalojo forzoso” de okupas del denominado por ellos “centro social Pepica la Pilona” y “el rechazo de cualquier intervención en él (…) Los representantes de la Plataforma argumentan que el “centro de Pepica la Pilona”, ubicado en la calle Pavía número 43, en el Paseo Marítimo, “ha sido ocupado y rehabilitado por jóvenes desde hace dos meses”, con la intención de “realizar actividades formativas, de distracción, sociales, así como actuaciones”. Este local que, según explicaron algunos miembros de la asociación Salvem el Cabanyal, “ha estado abandonado y sin ninguna intervención en infraestructuras culturales durante muchos años”, ha pasado de ser “un local abandonado en estado de inminente ruina, foco de suciedad, ratas y jeringuillas”, a convertirse en un lugar salubre» . En aquesta mateixa notícia es fa referència al caràcter recíproc d’aquest suport: «Por su parte, según comunicaron los okupas del centro a la plataforma Salvem el Cabanyal, su alternativa es otra manera válida de oponerse a la especulación inmobiliaria que puede llegar a sufrir el barrio del Cabanyal-Canyamelar, si continúa el proyecto de prolongación de la avenida de Blasco Ibáñez» . Del suport dels okupes a la Plataforma també es va fer ressò El País: «Contra la prolongació, okupació i imaginació. Una pancarta de vivos colores y presidida por este lema corona desde la semana pasada la fábrica de Metalúrgica Valenciana, una empresa abandonada hace años, ubicada en la calle Pavía, frente al paseo marítimo y en la zona que será derruida por la prolongación de Blasco Ibáñez. La pancarta ha sido colocada por el grupo de jóvenes que ha limpiado, pintado y apuntalado el edificio, y todo, según afirman en un panfleto repartido por el vecindario, con un solo objetivo: solidarizarse con los habitantes del Cabanyal que perderán su vivienda y mostrar su rechazo al proyecto del Ayuntamiento de Valencia».

10 anys…

Malgrat que l’any 2008 ha sigut, malauradament, un any de molts laments, també ha sigut, i és, un any de celebracions. Enguany, la Plataforma Salvem el Cabanyal- Canyamelar suma 10 anys. 10 anys en què han lluitat, de valent, per recuperar molt més que un barri. 10 anys en què han hagut de navegar, contracorrent, amb l’anhel de justícia
a l’horitzó. 10 anys en què han cridat, ben alt i fort, que els deixen «en paus» i «en peus». 10 anys de resistències. 10 anys de remor. “Perquè tot està per fer i tot és possible”: Salvem el Cabanyal-Canyamelar! Ara, més que mai.

Carla González Collantes

Referències bibliografiques:

ADELL, P. (2000): “Los movimientos sociales en los noventa: Volumen movilización”, dins de GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.): Anuario sociales. Un mirada sobre la red, Ed. Icaria, pàg. 27-54, Barcelona.
CASTELLS, M. (1973): Luttes urbaines, Ed. Cahieres Libres 244, Paris.
DALTON, R., KUECHLER, M., BÜRKLIN, W. (1992): “El reto de los nuevos movimientos”, dins de DALTON, R. i KUECHLER, M. (eds.): Los nuevos movimientos sociales: Un reto al orden político, Ed. Alfons el Magnànim, pàg. 19-44, València.
GONZÀLEZ, R.; PELÀEZ, Ll.; BLAS, A. (2002): “Okupar, resistir y generar autonomía. Los impactos políticos del movimiento por la okupación”, dins d’IBARRA, P.; MARTÍ, S.; GOMÀ, R. (coords.): Creadores de democracia radical. Movimientos sociales y redes de políticas públicas, Ed. Icaria, pàg. 187- 220, Barcelona.
GONZÁLEZ COLLANTES, C. (2006): Moviments socials i defensa del patrimoni a la ciutat de València: el cas dels Salvem, Ed. UPV, València.
LARAÑA, E. i GUSFIELD, J. (eds.) (2004): Los movimientos sociales. De la ideología a la identidad, Ed. Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS), Madrid.
GRAU, E. i IBARRA, P. (coord.) (2000): Anuario movimientos sociales. Una mirada sobre la red, Ed. Icaria, Barcelona.