Una proposta de futur per al Cabanyal

Una proposta de futur per al Cabanyal. Per què no l’accepten?

Després de les decisions del jutjat del contenciós administratiu núm. 2 de València i del Tribunal Suprem, el primer prohibint l’execució dels derrocaments planejats per l’equip de govern de l’Ajuntament de València, i el segon iniciant el procés de revisió de la sentència del TSJ valencià, veïnes/s i amics/gues em pregunten reiteradament: I ara, en quina situació ens trobem? Què ha canviat en aquests dies respecte al futur del Cabanyal?

La resposta em pareixia fàcil en una primera instància: la situació ha canviat però el conflicte segueix en peu en els mateixos termes que en 1998, o molt pareguts. Però davant d’açò, la reacció era de desconcert: Com pot seguir igual que en 1998? Què ha canviat? Per què no proposeu un acord que puga possibilitar una solució consensuada?

Per a donar una resposta raonada a estes preguntes hem de recórrer a la nostra història. Estic segur que a l’equip local que ens governa li agradaria que no recordàrem res, que la Història haguera acabat, que només tinguérem present. Però no, la Història no ha acabat i és l’espill en què ens mirem, és l’eco de les nostres esperances i el motor dels canvis futurs, la Història mai acaba (done les gràcies pel préstec a Vázquez Montalbán).

Al gener del 2002 Rita Barberá va declarar als mitjans de comunicació –veure hemeroteca de 30 de gener– “no flexibilizaré mis posiciones, ni reabriré ningún diálogo”. L’any 2004 Alfonso Grau va declarar “la prolongació de l’avinguda és innegociable”, açò succeïa en un programa de la televisió per cable PTV en el que també vaig participar jo. Amb esta actitud demostren el nul nivell que tenen en gestió i resolució de conflictes. Si algú els poguera tirar un cable en aquest sentit, segur que tots els habitants d’aquesta ciutat ho agrairíem, inclòs (potser) ells mateixos.

Durant els conflictes de maig i juny d’enguany han utilitzat als mitjans de comunicació per a dir falsedats i calumniar els integrants de la Plataforma (especialment a mi), han pretés fer-nos passar per violents i contraris a la legalitat. Confie en la capacitat dels meus conciutadans per a analitzar i comprendre el significat de la campanya realitzada fonamentalment per Alfonso Grau, oportunitats en els mitjans mai els falten: difama que alguna cosa queda.

Com s’atreveixen a dir que els dialogants són ells tal com ho han afirmat estos últims dies? Com s’atreveixen a dir que estan esperant la nostra resposta?

La Plataforma Salvem El Cabanyal – Canyamelar ja fa més de tres anys els va plantejar una proposta que es va publicar en els mitjans de comunicació, la finalitat de la qual era arribar a un acord consensuat per tots, aconseguir la millor solució possible al conflicte. Sabem que solucions poden haver-hi moltes, però estic convençut que la més eficient, la de menor cost econòmic per a la ciutat i menor cost social per al barri s’ha de basar en un mètode de treball de participació ciutadana.

Hem de començar plantejant el futur del barri des de zero, ni sense prolongació ni amb prolongació, ni fred ni calor, zero graus. En el procés de presa de decisions han de participar des de l’inici les organitzacions polítiques de la ciutat, les organitzacions socials involucrades en temes urbanístics, col·legis d’arquitectes, d’enginyers, universitats, federació d’associacions de veïns de la ciutat, associacions del barri, veïns del Cabanyal – Canyamelar, etc. És necessari crear un espai en què es puga debatre amb cert grau de profunditat les necessitats urbanes que després es desenvoluparan en els projectes urbanístics més concrets.

D’aquest procés, sens dubte, sorgiria un futur de desenvolupament integral (social, urbanístic, econòmic) del Cabanyal – Canyamelar i de la ciutat de València que, per descomptat, poden i han d’estar en total sintonia, per què no accepten esta proposta? per què segueixen igual, en la mateixa posició que el primer dia?

I no obstant el present ja no és el mateix: s’han detingut les demolicions planificades i la via del Suprem està oberta. A més de la importància jurídica d’estos fets, cal ressaltar l’impacte que han tingut en l’opinió pública. D’una apreciació prou generalitzada segons la qual quasi tot estava decidit ja, només ens quedava resistir per a continuar com a testimonis de la destrucció, s’ha passat a creure novament que la nostra causa té salvació (per allò que ens criden “els salvem”), que segueix oberta, que ni l’espoli del patrimoni ni la deportació de més d’1.200 famílies és un fet consumat o a punt de consumar-se.

En el nivell intern de la nostra organització i base social, açò s’ha viscut com la recompensa a tot el callat esforç realitzat durant l’últim any i mig. El valor d’esta recompensa està en la renovació de forces, l’augment de la cohesió i autoafirmació de tots els que ens sentim part de la resistència.

En el nivell extern és importantíssim que la societat en general haja rebut el missatge que els de Salvem El Cabanyal estem vius. La ciutadania solidària necessita rebre notícies de l’organització que abona i feia temps que estàvem callats, així que si en estos dies han renascut esperances, encara és possible un altre pla, un altre model de planificació urbana. I aquest canvi d’apreciació és fonamental, perquè en el futur necessitarem i reclamarem la vostra ajuda directa ja que, per desgràcia, continuen amenaçant amb destruccions.

Faustino Villora Nicolau. Portaveu de la Plataforma Salvem El Cabanyal – CanyamelarUna proposta de futur per al Cabanyal. Per què no l’accepten?

Després de les decisions del jutjat del contenciós administratiu núm. 2 de València i del Tribunal Suprem, el primer prohibint l’execució dels derrocaments planejats per l’equip de govern de l’Ajuntament de València, i el segon iniciant el procés de revisió de la sentència del TSJ valencià, veïnes/s i amics/gues em pregunten reiteradament: I ara, en quina situació ens trobem? Què ha canviat en aquests dies respecte al futur del Cabanyal?

La resposta em pareixia fàcil en una primera instància: la situació ha canviat però el conflicte segueix en peu en els mateixos termes que en 1998, o molt pareguts. Però davant d’açò, la reacció era de desconcert: Com pot seguir igual que en 1998? Què ha canviat? Per què no proposeu un acord que puga possibilitar una solució consensuada?

Per a donar una resposta raonada a estes preguntes hem de recórrer a la nostra història. Estic segur que a l’equip local que ens governa li agradaria que no recordàrem res, que la Història haguera acabat, que només tinguérem present. Però no, la Història no ha acabat i és l’espill en què ens mirem, és l’eco de les nostres esperances i el motor dels canvis futurs, la Història mai acaba (done les gràcies pel préstec a Vázquez Montalbán).

Al gener del 2002 Rita Barberá va declarar als mitjans de comunicació –veure hemeroteca de 30 de gener– “no flexibilizaré mis posiciones, ni reabriré ningún diálogo”. L’any 2004 Alfonso Grau va declarar “la prolongació de l’avinguda és innegociable”, açò succeïa en un programa de la televisió per cable PTV en el que també vaig participar jo. Amb esta actitud demostren el nul nivell que tenen en gestió i resolució de conflictes. Si algú els poguera tirar un cable en aquest sentit, segur que tots els habitants d’aquesta ciutat ho agrairíem, inclòs (potser) ells mateixos.

Durant els conflictes de maig i juny d’enguany han utilitzat als mitjans de comunicació per a dir falsedats i calumniar els integrants de la Plataforma (especialment a mi), han pretés fer-nos passar per violents i contraris a la legalitat. Confie en la capacitat dels meus conciutadans per a analitzar i comprendre el significat de la campanya realitzada fonamentalment per Alfonso Grau, oportunitats en els mitjans mai els falten: difama que alguna cosa queda.

Com s’atreveixen a dir que els dialogants són ells tal com ho han afirmat estos últims dies? Com s’atreveixen a dir que estan esperant la nostra resposta?

La Plataforma Salvem El Cabanyal – Canyamelar ja fa més de tres anys els va plantejar una proposta que es va publicar en els mitjans de comunicació, la finalitat de la qual era arribar a un acord consensuat per tots, aconseguir la millor solució possible al conflicte. Sabem que solucions poden haver-hi moltes, però estic convençut que la més eficient, la de menor cost econòmic per a la ciutat i menor cost social per al barri s’ha de basar en un mètode de treball de participació ciutadana.

Hem de començar plantejant el futur del barri des de zero, ni sense prolongació ni amb prolongació, ni fred ni calor, zero graus. En el procés de presa de decisions han de participar des de l’inici les organitzacions polítiques de la ciutat, les organitzacions socials involucrades en temes urbanístics, col·legis d’arquitectes, d’enginyers, universitats, federació d’associacions de veïns de la ciutat, associacions del barri, veïns del Cabanyal – Canyamelar, etc. És necessari crear un espai en què es puga debatre amb cert grau de profunditat les necessitats urbanes que després es desenvoluparan en els projectes urbanístics més concrets.

D’aquest procés, sens dubte, sorgiria un futur de desenvolupament integral (social, urbanístic, econòmic) del Cabanyal – Canyamelar i de la ciutat de València que, per descomptat, poden i han d’estar en total sintonia, per què no accepten esta proposta? per què segueixen igual, en la mateixa posició que el primer dia?

I no obstant el present ja no és el mateix: s’han detingut les demolicions planificades i la via del Suprem està oberta. A més de la importància jurídica d’estos fets, cal ressaltar l’impacte que han tingut en l’opinió pública. D’una apreciació prou generalitzada segons la qual quasi tot estava decidit ja, només ens quedava resistir per a continuar com a testimonis de la destrucció, s’ha passat a creure novament que la nostra causa té salvació (per allò que ens criden “els salvem”), que segueix oberta, que ni l’espoli del patrimoni ni la deportació de més d’1.200 famílies és un fet consumat o a punt de consumar-se.

En el nivell intern de la nostra organització i base social, açò s’ha viscut com la recompensa a tot el callat esforç realitzat durant l’últim any i mig. El valor d’esta recompensa està en la renovació de forces, l’augment de la cohesió i autoafirmació de tots els que ens sentim part de la resistència.

En el nivell extern és importantíssim que la societat en general haja rebut el missatge que els de Salvem El Cabanyal estem vius. La ciutadania solidària necessita rebre notícies de l’organització que abona i feia temps que estàvem callats, així que si en estos dies han renascut esperances, encara és possible un altre pla, un altre model de planificació urbana. I aquest canvi d’apreciació és fonamental, perquè en el futur necessitarem i reclamarem la vostra ajuda directa ja que, per desgràcia, continuen amenaçant amb destruccions.

Faustino Villora Nicolau. Portaveu de la Plataforma Salvem El Cabanyal – Canyamelar