Consideraciones al PEPRI, por Vicenç M. Rosselló Verger

Vicenç M. Rosselló Verger,
catedràtic de Geografia de la Universitat de València, sobre el Pla Especial de Protecció i Reforma Interior del Cabanyal-Canyamelar

1) Consideracions de base

a) Les argumentacions històriques del Pla i dels seus defensors Srs. Escribano í Altés són superficials i banals en estar mancades, si més no, de rigor –quan no són obertament mixtificadores- i mesclar trajectòries tan diverses com la formaciò del Poble Nou de la Mar í el planejarnent del Passeig al Mar (ara Avinguda de Blasco Ibáñez).

En efecte, el Conjunt declarat en part Bé d’Interés Cultural (3.05.93) és el resultat d’un sinecisme sociocultural de més de dos segles on coincidiren en una traça unitária i no del tot espontània els tres nuclis del Canyamelar, el Cabanyal i el Cap de França, després de l’incendi de 1796. La trama orgánica resultant, tradüida en una alineació allargassada paral-lela a la costa progradant, lluny de ser “inintel-ligible”, “densa i mal airejada”, respon perfectament a un concepte equilibrat de barri marítim, madurat al llarg de més d’un segle.

Altrament, el projecte del Passeig al Mar no comença amb la iniciativa de C. Meseguer (l886-88), sinó amb el “Camí de la Mar” de Manuel Sorní (1865) que proposava una linia de tranvia amb una ciutat lineal que no depassava el terme municipal de València i entrava pel Canyamelar (aleshores part del terme del Poble Nou de la Mar), que respectava. Si la utopia republicana de M. Sorní no va sortir cap efecte, tampoc el projecte de Camil Meseguer, malgrat la propaganda blasquista, va tenir a penes realització: el 1931 gairebé no s’havia urbanitzat res, perque la burgesía valenciana es resistia a travessar el riu. Mentrimentre, el Cabanyal-Canyamelar feia la seua via amb total despreocupacíó del passeig. El ferrocarril d’Aragó interrompé el 1902 el somni de la continüitat que mai no havia aspirat a transgredir la vella frontera municipal. Fins al 1952 una paret materialitzava –més o menys on comença l’Avinguda de Catalunya— un trencament indiscutible. Ni la Ciutat-jardí, ni el “saló universitari” que tracten per imposar-se entre 1906 i 1958 tenen res a veure amb el Cabanyal, entre ambdòs, séquies i braçals de Mestalla i un poblament intercalar d’alqueries i barraques impedeixen l’articulació. Només la línia recta i l’amplária informen el sempitern projecte: una amenaça per al Cabanyal. Una altra linia de ferrocarril -ara és el tramvia– va ser més realista en l’articulació del territori; tant, que ara és l’Avinguda dels Tarongers.

b) Les consideracions urbanístiques del PEPRI són geográficament errónies i distorsionades per prejudicis, sobretot per un: la pretesa i no demostrada necessitat de prolongar -penetrar– l’Avinguda de Blasco Ibáñez. En una continua petició de principi els redactors i defensors del pla manegen l’argument de la necessitat –“objetivo irrenunciable”–, quan fins i tot recentement s’han plantejat “solucions” diverses a un “problema” que en té moltes, més matisades. L’Avinguda de Blasco Ibáñez ha estat una arteria que “partia d’enlloc” i no “anava enlloc”. Les Ilargues etapes d’inactivitat en la seua execució, ho ben acrediten.

c) La fonamentaciò sociológica del pla i, molt més encara, la dels seus portaveus, és incorrecta i fins i tot ofenedora. En no voler atendre el clamor popular (ni tans sols s’al-ludeix a les reclamacions i signatures), s’avantposa com argument bàsic el vot partidista majoritari. Hom no parla gens de la realitat social del(s) barri(s) i, sota la disfressa d’un no demostrat “interés general”, vol imposar una acciò colonialista sobre uns ciutadans que deuen ser de segona o marginals. Fins i tot se’ls ha volgut, pobres, fer un regal de Reis… el 5 de gener.

2) Els valors a protegir

Per molta disquisició i mangarrufa jurídica que es manege, la debilitat argumental no es pot amagar: un pla de protecció no ès per a justificar una destrucciò; és una arma de defensa, no d’atac. Els valors conculcats i irrecuperables, si es malbaraten, són diversos i almenys tan importants, si no més, que el miratge del Passeig:

a) La personalitat unitaria i diferenciada del Cabanyal-Canyamelar quedará desfeta amb la projectada reforma, introduint una falca estranya en el teixit urbá de base. Ningú no pot discutir, tot i les rivalitats tradicionals entre els tres nuclis originaris, una consciéncia de grup cohesiva, especialment enfront de la ciutat.

b) La trama urbana única –fa temps que se saltaren les séquies–caracteritza el conjunt Ilarguerut i obert a la mar, despreocupat del postpais urbá, massa distant fins fa pocs anys, i alié a les seues vicissituds.

c) L’especificitat arquitectónica frágil i insustituible ha estat reconeguda per destacades autoritats urbanístiques. No té gaire paral-lels, com no siguen es Molinar de Palma de Mallorca o la Barceloneta. No podem oblidar que aquesta qualitat está en part malmesa, però por la desidia municipal. Les característiques del caseriu –es diguen estructura o el que es vulga– rauen en la parcel-lació (condicionadora de l’ordit de carrers), en la tipologia edificatória regida per la volumetria de dues o tres plantes que va substituir les barraques, en els estils arquitectónics d’un gran valor etnográtic i históric i en el viari més racional que es pot aplicar a un poblament del tipus afectat.

3) Els objectius desitjables

Un pla de protecció i reforma ha d’aspirar a millorar el districte marítim, preservant els valors que s’han enumerat i maldant per solventar l’accessibilitat dins uns parámetres raonables, sense subordinar els primers a la segona.

a) La trama peculiar i diferenciada existent, reconeguda com a Bé d’Interés Cultural (3.05.93), concretat en I’“eixample del Cabanyal”, no es millora amb el pla proposat ara per l’Ajuntament, que no substitueix I’estructura, sinó que simplement la desfá, aplicant el lema de divide et vinces. La protecció, de més a més, no s’ha de reduir a respectar –fossilitzar–, sino també a mantenir i, mès encara, a reconduir les actuacions incontrolades dels anys 1940-80 que introdüiren edificis de 7 i 9 pIantes, trencant l’skyline de l‘antiga construccíó harmónica i ponderada. Així es compliria l’article 39, 2 a) de la llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià: “es mantindrá I’estructura urbana i arquitectónica del Conjunt”, sense oblidar que I’entorn dels bens inmobles d’interés cultural és inseparable (art. 38, c).

b) La viabilitat és una qualitat subordinada a l’interés que segueix. Sembla que el pla que es vol imposar considera “objetivo irrenunciable” (ja no ès pot discutir?) l’accessibilitat automobilistica, com es dedueix de l’acord de la comissió informativa municipal del 7.01.98. No és, peró, cap dogma, ni cap necessitat peremptória haver de travessar justament el Cabanyal per arribar a la mar, coste el que coste. Es pot millorar la viabilitat amb cirugia fina i amb desviació exterior, sense fractures urbanistiques ni socials que no són compensades per la pretesa millora. EIs habitants del Cabanyal, han de perdre per a que guanyen els passavolants automobilistes?

El Passeig al Mar, concebut recte i amb l’amplária emblemática d’un hectómetre, no té cap sentit en arribar al caseriu marítim. La circulació est-­oest está ja resolta amb I’Avinguda dels Tarongers i la successió d’avingudes paral-leles al caixer antic del riu. La circulaciò litoral, ja la integra el propi barri.

c) No són desitjables, ni defendibles les conseqüéncies previstes pel pla de reforma que es tradueixen en un trencament. Una muralla doble d’edificis de 6 i 9 plantes implica la desintegració del Conjunt, a banda de la destrucció d’elements individuals del patrimoni, no compensada pels avantages constructors, ni circulatoris. Aquesta intromissió -que per cert afecta només el Cabanyal i no el Canyamelar, com si es volguera enfrontar-los, comporta la introducció d’un nou grup social de nivell adquisitiu més alt que menysprea la tradició i la població del barri. Les operacions d’aquest estil, obsoletes als ulls dels urbanistes actuals, degraden els espais que en queden al darrere. Només cal recordar la Via Laietana o I’Avinguda de l’Oest (Baró de Cárcer). La comparació adüida en algun moment (Escribano/Altés) amb l’obertura de la Gran Via del Marqués del Túria no té cap trellat: quan es va traçar no tenia context urbá; per aixó no es convertí en una barrera.

d) L’actuació projectada pel PEPRI implica la destrucció irreversible dels valors d’una especificitat arquitectónica diferenciada, és a dir, d’un barri o conjunt amb una personalitat inconfundible.

Si es tracta de demostrar la força de la majoria absoluta, la prepoténcia d’un partit, la cosa és molt clara. Si es tracta de l’interés dels ciutadans –sobretot dels descendents dels pescadors i mariners, de les cigarreres, dels humils residents, dels estiuejants modestos, dels habitants de primera hora, la rebabilitaciò ha de primar sobre la penetració. Destruir no és protegir.

Valencia, 6 de febrer de 2001.

Etiquetas: , ,