Decret 57/1993: es declara BIC el Cabanyal

Decret 57/1993, de 3 de maig, del Govern Valencià, pel qual es declara Bé d’Interés Cultural el conjunt històric de València.

Mitjançant la Resolució de 22 de febrer de 1978, de la Direcció General de Patrimoni Artístic, Arxius i Museus del Ministeri de Cultura, es va acordar tenir per incoat l’expedient de declaració de Conjunt Històrico- artístic a favor de sis zones de la ciutat de València.

L’expedient esmentat es va remetre per a la seua tramitació a la Generalitat Valenciana segons el que disposa el Reial Decret 3066/1983, de 13 d’octubre, sobre el traspàs de funcions i serveis de l’Estat a la Generalitat Valenciana en matèria de cultural, en concret, a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, d’acord amb el que preceptua el Decret 171/ 1983, de 29 de desembre, del President de la Generalitat Valenciana, pel qual s’assignaren a aquesta conselleria les funcions i els serveis transferits per l’administració de l’Estat en matèria de cultura.

La Direcció General de Patrimoni Cultural de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència de la Generalitat Valenciana, mitjançant la Resolució de 8 de juny de 1992, acordà modificar la delimitació inclosa en l’expedient incoat en 1978 i continuar la tramitació de l’expedient per a la declaració del conjunt històric de València com a Bé d’Interès Cultural.

Aquesta tramitació, d’acord amb el que estableix l’apartat 1 de la disposició transitòria sisena de la Llei 16/ 1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, s’ha dut a terme segons el que es determina en la Llei de 13 de maig de 1933, del Patrimoni Artístic Nacional, en el reglament per a la seua aplicació de 16 d’abril de 1933, i en la Llei de Procediment Administratiu de 17 de juliol de 1958.

Acomplerts tots els tràmits preceptius en la incoació i instrucció de l’expedient i comptant amb l’informe favorable del Consell Valencià de Cultura, del Departament d’Història de l’Art de la Universitat de València i de la Universitat Politècnica de València respecte de la proposta de declaració del conjunt històric de València com a Bé d’Interès Cultural, és procedent efectuar aquesta declaració.

El Tribunal Constitucional, en la sentència 17/1991, de 31 de gener, estableix que correspon a les comunitats autònomes, quan tinguen assumides estatutàriament les competències, emetre la declaració formal de Bé d’Interès Cultural.

El Decret 181/1991, de 15 d’octubre, del Govern Valencià, estableix que l’òrgan competent per a la resolució d’expedients en matèria de Béns d’Interès Cultural, en l’àmbit competencial de la Generalitat Valenciana, és el Govern Valencià, a proposta del Conseller de Cultura, Educació i Ciència.

En virtut d’això, vist l’article 31.5 de l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana, i d’acord amb el que estableix l’apartat 1 de la disposició transitòria sisena en relació amb els articles 11.2, 14 i 15 de la Llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimoni Històric Espanyol, i en l’article 15 del Reial Decret 111/1986, de 10 de gener, que la desplega parcialment, a proposta del Conseller de Cultura, Educació i Ciència, després de la deliberació del Govern Valencià, en la reunió del dia 3 de maig de 1993,

DECRETE

Article primer
Es declara Bé d’Interès Cultural el conjunt històric de València.

Article segon
Les àrees afectades per la declaració de Bé d’Interès Cultural del conjunt històric de València es defineixen en els annexos que s’hi adjunten i que en formen part. La documentació complementària es troba en el seu expedient.

DISPOSICIO FINAL,

Aquest decret es publicarà en el Butlletí Oficial de l’Estat, i entrarà en vigor l’endemà de la publicació al Diari Oficial de la Generalitat Valenciana.

València, 3 de maig de 1993.

El Conseller de Cultura, Educació i Ciència,
ANDREU LOPEZ I BLASCO

El President de la Generalitat Valenciana,
JOAN LERMA I BLASCO

ANNEX I

Descripció del conjunt històric de València

El conjunt històric de la ciutat de València constitueix el patrimoni cultural més important de la Comunitat Valenciana, caracteritzat per una morfologia urbana heterogènia i amb múltiples renovacions estructurals. De fundació romana, la ciutat va ser presa pels àrabs en el segle VIII, els quals li varen conferir un caràcter tancat ple d’atzucacs. El major esplendor de la ciutat coincideix amb el regnat d’Adb al- ‘Aziz (1021-1061), al qual es den la construcció de la muralla i l’almodí reial de la Vila- nova. De la seua perllongada presència al llarg de més de cinc segles, només conservem parcialment el traçat urbà de la medina, junt amb alguns llenços de la muralla i els tardans banys de l’Almirall.

La conquesta cristiana de la ciutat per Jaume I l’any 1238 suposa un canvi radical en la morfologia. Després del Repartiment, s’inicia un ràpid procés de repoblació que anirà transformant paulatinament la imatge urbana. Les antigues mesquites són convertides en temples parroquials, i la mesquita major es consagrada com a catedral el mateix dia de la conquesta. Junt a les principals vies d’accés a la ciutat s’inicia la construcció dels, grans conjunts monàstics dels ordes mendicants, les fabriques dels quals seran considerablement ampliades al llarg de la centúria següent.

La consolidació dels ravals, junt amb l’amenaça de la guerra amb Castella, sota el regnat de Pere III, el Cerimoniós, dóna lloc a la construcció d’una nova muralla de tapineria, iniciada el 1356 pel mestre picapedrer Guillem Nebot i enriquida posteriorment per les monumentals portes dels Serrans (1392-1398) i de Quart (1441-1460), les quals constitueixen un dels millors exponents de l’arquitectura militar europea.

Amb el segle XV s’assoleix un espectacular creixement econòmic i demogràfic, que es fa palès en un desenvolupament urbà sense precedents, del qual és mostra una florent arquitectura civil que, per mitjà de casalots i grans edificis públics, donen una nova imatge ciutadana. Posteriorment, amb la cort del duc de Calàbria es produeix la consolidació de les formes renaixentistes al si duna societat humanista i aristocràtica que funda la universitat l’any 1500.

Ja en el segle XVII, l’expulsió dels moriscos va provocar la ruïna del país amb la fallida de la Taula de Canvis l’any 1613. No obstant això, la València del segle XVII esdevindrà, sota el signe de la Contrareforma, en una opulenta ciutat conventual, que desenvolupa un fecund barroc decoratiu. L’establiment de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles l’any 1768 marca l’inici de l’ordenació il·lustrada de la ciutat, que desembocarà finalment en l’elaboració d’un pla d’eixample l’any 1777 que no arribarà a executar-se.

El creixement de la ciutat fa que les petites reformes urbanes interiors siguen totalment insuficients, per la qual cosa l’any 1858 s’emprèn un primer intent d’eixample racionalista de la ciutat que, encara. que no arriba a executar-se, propicia l’enfonsament de les muralles l’any 1865. Serà, finalment, l’any 1887, amb la restauració alfonsina, quan s’aprovarà de forma definitiva el pla d’eixample, elaborat pels arquitectes Arnau, Calvo i Ferreres. Hom executa una trama en retícula delimitada per l’eix de les grans vies, la disposició hipodàmica de la qual només s’aconsegueix en l’àrea compresa entre el carrer de Colom i la gran via Marqués del Túria, en les quals s’instal·la una nova burgesia local que plasmarà un nou status amb grans edificis historicistes i eclèctics que donaran pas, posteriorment, a un peculiar modernisme neobarroc, que té els seus màxims exponents en els grans edificis públics, com ara els mercats de Colom i Central o la gran Estació del Nord.

El desenvolupament urbà del Cabanyal participa conjuntament de les concepcions urbanístiques de l’eixample de la ciutat, del qual és un fidel reflex; efectuat en una escala més menuda i atenent les peculiaritats pròpies del conjunt urbà. Igual que a l’eixample, el primer projecte d’urbanització es realitza al final del segle XVIII; més concretament després de l’incendi de l’any 1796, quan, sota els auspicis del capità general Luis de Urbina, es redacta un projecte de reconstrucció amb illes de coses regulars i una clara voluntat d’estratificació social. No obstant això, aquest projecte il·lustrat no es durà a terme, tot i que va servir de pauta per a la reconstrucció definitiva del Cabanyal, efectuada després de l’incendi del 1875, coincidint, de bell nou, amb els projectes d’eixample de la ciutat de València i desenvolupant una peculiar trama en retícula derivada de les alineacions de les antigues barraques, en les quals es desenvolupa una arquitectura popular de clara arrel eclecticista.

Després del parèntesi que va suposar la guerra civil, les reformes urbanes de caràcter parcial varen continuar fins que, finalment, l’any 1946 es va aprovar el Pla d’Ordenació Urbana de València i el seu Cinturó, el qual plasmarà una nova concepció urbanística de caràcter global que depassa els estrictes límits municipals. No obstant això, el desenvolupament incontrolat dels anys seixanta va distorsionar tota aquesta nova concepció, que va crear uns forts desequilibris, els quals han propiciat l’abandó de grans àrees urbanes del centre històric en favor de nous centres administratius i comercials, la qual cosa ha suposat la seua marginació amb un gran alt de degradació.

ANNEX II

Motivació de la delimitació proposada

S’ha delimitat la zona afectada per l’expedient incoat considerant la proposta inicial de l’expedient de l’any 1978 i també les circumstàncies urbanístiques i de situació real del conjunt històric en el moment actual respecte al de la iniciació de l’expedient i el fet que des del 1985 es disposa d’una nova Llei del Patrimoni Històric Espanyol, que remet i coordina amb la política urbanística municipal una part de la gestió de la tutela sobre el patrimoni històric immoble.

Hom ha optat per la redefinició dels límits del conjunt històric basada en una valoració de la història urbana de la ciutat, en els seus aspectes més singulars i valuosos, dintre del conjunt patrimonial de la Comunitat Valenciana. Amb un criteri restrictiu respecte de les àrees considerades inicialment, però que no poden considerar-se d’especial rellevància d’acord amb la legislació vigent, la tutela del qual puga ser gestionada de manera idònia per mitjà del planejament municipal, se centra en la delimitació dels àmbits següents:

  • Recinte emmurallat (Ciutat Vella)
  • Primer eixample delimitat per les grans vies i el llit del Túria.
  • Nucli original de l’eixample del Cabanyal

En la definició dels aspectes urbans perimetrals d’interès, com per exemple les grans vies, s’han inclòs totes les parcel·les i les unitats d’edificació que recauen a elles com a elements configuradors d’aquests espais. El llit del Túria inclou el conjunt de ponts i baranes històrics, el llit i els espais exteriors vinculats a ell, com ara l’Albereda i el recinte històric dels jardins del Real.

ANNEX III

Area afectada

A) Descripció literal de la delimitació.

1. Descripció literal de l’àrea central:

Per tal de fixar correctament la delimitació de l’entorn de protecció establirem prèviament el seu origen i el seu sentit.

Origen: encontre de l’alineació oest del pont de les Glòries Valencianes amb una línia en paral·lel a la barana del riu i a una distància exterior a aquell de 18 metres.
Sentit: el de les manetes d’un rellotge.

Des de l’origen i en el sentit de les manetes d’un rellotge, la línia discorre paral·lela a la barana del riu, a 18 metres d’aquell per la part exterior fins que arriba a la plaça de Santa Mònica on, incloent la plaça sencera, recorre el límit dels edificis que la configuren i a partir de la plaça de Santa Mònica recorre l’alineació de les edificacions que discorren paral·leles a la barana del riu fins que arriba a l’encontre amb el límit dels jardins del Real. En aquest punt, la línia discorre pel límit del jardí del Real amb l’espai parcel·lat que pertany a l’edifici del museu de Sant Pius V, fins que arriba en un punt d’encontre amb la línia que marca l’alineació del carrer interior dels jardins, que naix a la porta dels jardins que s’obren a l’avinguda de Blasco Ibàñez.

Des d’aquest punt recorre la línia citada fins que trenca amb l’alineació del carrer del General Elio i al llarg d’aquest carrer continua per la seua alineació fins, el pla del Real i, des d’ací, continuant la seua alineació, discorre per l’alineació est del passeig de l’Albereda i, seguint aquesta, fins a la frontera de la caserna de l’exèrcit. A partir d’aquest encontre, la línia passa per l’alineació de la seua frontera i, incloent l’alineació exterior de la rotonda de la plaça de Saragossa ix tangencialment des d’aquesta fins al pont d’Aragó, en la part sud, i al llarg d’aquest fins que arriba a la línia trencada que uneix la part posterior de totes les parcel·les i els edificis que donen a la gran via del Marqués del Túria i la seua continuació, la gran via de les Germanies, tot incloent-hi xamfrans i places, edificis i parcel·les que donen a aquestes mateixes places, fins que es troba, amb el mateix criteri, la línia trencada que uneix les parts posteriors d’edificis i parcel·les que donen a la gran via de Ramon i Cajal i la seua continuació, la gran via de Ferran el Catòlic fins a la fi d’aquesta, incloent-hi xamfrans, i des del límit de l’últim edifici xamfrà fins que troba l’alineació oest del pont de les Glòries Valencianes fins el seu origen.

2. Descripció literal de l’àrea del Cabanyal:

Per tal de fixar correctament la delimitació de l’entorn de protecció, establirem prèviament un origen i un sentit.

Origen: el vèrtex, sud-oest de l’encontre entre els carrers de Mariano Cuber i Escalante.
Sentit: el de les manetes d’un rellotge.

Des de l’origen, tot el carrer d’Escalante, en la seua alineació més allunyada del mar, fins el vèrtex nord-oest de l’encontre del carrer d’Escalante amb el carrer de Remontes.

Des d’aquest punt, continua per l’alineació del carrer de Remontes fins que trenca en un angle de 45 graus en l’encontre amb el carrer de la Reina, fins que trobe l’alineació més pròxima al mar del carrer del Dr. Lluc, continuant per aquest fins que topà amb el vèrtex sud-est de l’encontre del carrer del Dr. Lluc amb el carrer de Mariano Cuber i, des d’aquest vèrtex, en línia recta, fins el vèrtex sud-est de l’encontre amb el carrer del pare L. Navarro, a partir del qual la línia continua l’alineació d’aquest carrer fins que topa amb el carrer de Francisco Cubells, en l’alineació sud, i continua per aquest carrer fins a l’alineació oest del carrer Escalante i, des d’aquest punt, fins l’origen.

B) Delimitació gràfica, segons planols adjunts.

Veure imatge