Informe
de Vicenç M. Rosselló Verger, catedràtic de Geografia de la Universitat de
València,
sobre el Pla Especial de Protecció i
Reforma
Interior
del
Cabanyal-Canyamelar
1) Consideracions de
base
a)
Les argumentacions històriques del
Pla i dels seus
defensors Srs. Escribano í Altés són superficials i banals en estar mancades, si més no, de rigor --quan no són obertament mixtificadores- i
mesclar trajectòries tan diverses com la formaciò del Poble Nou de la Mar í
el planejarnent del Passeig al Mar (ara Avinguda de Blasco Ibáñez).
En
efecte, el Conjunt declarat en part Bé d’Interés Cultural
(3.05.93) és el resultat d’un sinecisme sociocultural de més de dos segles
on coincidiren en una traça unitária i no del tot espontània els tres nuclis del Canyamelar,
el Cabanyal i el Cap de França, després de l’incendi de 1796. La trama orgánica
resultant, tradüida en una alineació allargassada paral-lela a la costa progradant,
lluny de ser “inintel-ligible”, “densa i mal airejada”, respon
perfectament a un concepte equilibrat de barri marítim, madurat al llarg de més
d’un segle.
Altrament,
el projecte del Passeig al Mar no comença amb la iniciativa de C. Meseguer
(l886-88), sinó amb el "Camí de la Mar” de Manuel Sorní (1865) que
proposava una linia de tranvia amb una
ciutat lineal que no depassava el terme
municipal de València i entrava pel Canyamelar (aleshores part del
terme del
Poble
Nou de
la Mar), que respectava. Si la utopia republicana de M. Sorní no va sortir cap
efecte, tampoc el projecte de Camil Meseguer, malgrat la propaganda blasquista, va tenir
a penes realització: el 1931 gairebé no s’havia urbanitzat res, perque la
burgesía valenciana es resistia a travessar el riu. Mentrimentre, el Cabanyal-Canyamelar
feia la seua via
amb
total despreocupacíó del passeig. El ferrocarril
d’Aragó interrompé el 1902 el somni de la continüitat que mai no
havia aspirat a transgredir la vella frontera municipal. Fins al 1952 una paret
materialitzava --més o menys on comença l’Avinguda de Catalunya— un trencament
indiscutible. Ni la Ciutat-jardí, ni el “saló universitari" que tracten
per imposar-se entre 1906 i 1958 tenen res a veure amb el Cabanyal, entre ambdòs, séquies
i braçals de Mestalla i un poblament intercalar d’alqueries i barraques
impedeixen l’articulació. Només la línia recta i l’amplária informen el
sempitern
projecte: una amenaça per al
Cabanyal. Una altra linia de ferrocarril -ara és el tramvia-- va ser més
realista en l’articulació del territori; tant, que ara és l’Avinguda dels
Tarongers.
b)
Les consideracions urbanístiques del PEPRI són geográficament errónies
i distorsionades per prejudicis, sobretot per un: la pretesa i no demostrada necessitat de prolongar
-penetrar-- l’Avinguda de Blasco Ibáñez. En una continua petició de
principi els redactors i defensors del pla manegen l’argument de la necessitat
--“objetivo irrenunciable”--, quan fins i tot recentement s’han plantejat
“solucions” diverses a un “problema” que en té moltes, més matisades. L’Avinguda de
Blasco Ibáñez ha estat una arteria que “partia d’enlloc” i no “anava
enlloc”. Les Ilargues etapes d’inactivitat en la seua execució, ho ben
acrediten.
c)
La fonamentaciò sociológica del pla i, molt més encara, la dels seus
portaveus, és incorrecta i fins i tot ofenedora. En no voler atendre el clamor popular (ni tans sols s’al-ludeix a les reclamacions i
signatures), s’avantposa com argument bàsic el vot partidista majoritari. Hom no parla gens de
la realitat social del(s) barri(s) i, sota la disfressa d’un no demostrat
“interés general”, vol imposar una acciò colonialista
sobre uns ciutadans que deuen ser de segona o marginals. Fins i tot se’ls
ha volgut, pobres, fer un regal de Reis... el 5 de gener.
2) Els valors a protegir
Per
molta disquisició i mangarrufa jurídica que es manege, la debilitat argumental
no es pot amagar: un pla de protecció no ès per a justificar una destrucciò;
és una arma de defensa, no d’atac. Els valors conculcats i irrecuperables, si
es malbaraten, són diversos i almenys tan importants, si no més, que el
miratge del
Passeig:
a) La
personalitat unitaria i diferenciada del Cabanyal-Canyamelar quedará desfeta
amb la projectada reforma, introduint una falca estranya en el teixit urbá de
base. Ningú no pot discutir, tot i les rivalitats tradicionals entre els tres
nuclis originaris, una consciéncia de grup cohesiva, especialment enfront de la
ciutat.
b) La
trama urbana única --fa temps que se saltaren les séquies--caracteritza el
conjunt Ilarguerut i obert a la mar, despreocupat del postpais urbá, massa
distant fins fa pocs anys, i alié a les seues vicissituds.
c)
L’especificitat arquitectónica frágil i insustituible ha estat reconeguda
per destacades autoritats urbanístiques. No té gaire paral-lels, com no siguen
es Molinar de Palma de Mallorca o la Barceloneta. No podem oblidar que aquesta
qualitat está en part malmesa, però por la desidia municipal. Les característiques
del caseriu --es diguen estructura o el que es vulga-- rauen en la parcel-lació
(condicionadora de l’ordit de carrers), en la tipologia edificatória
regida per la volumetria de dues o tres plantes que va substituir les
barraques, en els estils arquitectónics
d’un gran valor etnográtic i históric i en el viari més racional que es pot aplicar a un poblament del tipus
afectat.
3) Els objectius desitjables
Un pla
de protecció i reforma ha d’aspirar a millorar el districte marítim,
preservant els valors que s’han enumerat i maldant per solventar
l’accessibilitat dins uns parámetres raonables, sense subordinar els primers
a la segona.
a) La
trama peculiar i diferenciada existent, reconeguda com a Bé d’Interés Cultural (3.05.93), concretat en I’“eixample
del Cabanyal”, no es millora amb el pla proposat ara per l’Ajuntament, que
no substitueix I’estructura, sinó que simplement la desfá, aplicant el lema
de divide et vinces. La protecció, de
més a més, no s’ha de reduir a respectar --fossilitzar--, sino també
a mantenir i, mès encara, a reconduir les actuacions incontrolades dels anys
1940-80 que introdüiren edificis de 7 i 9 pIantes, trencant
l’skyline de l‘antiga
construccíó harmónica i ponderada. Així es compliria l’article 39, 2 a) de
la llei 4/1998 del Patrimoni Cultural Valencià: “es mantindrá I’estructura
urbana i arquitectónica del Conjunt”, sense oblidar que I’entorn dels bens
inmobles d’interés cultural és inseparable (art. 38, c).
b) La viabilitat
és una qualitat subordinada a l’interés que segueix. Sembla que el pla
que es vol imposar considera “objetivo irrenunciable” (ja no ès pot
discutir?) l’accessibilitat automobilistica, com es dedueix de l’acord de la
comissió informativa municipal del 7.01.98. No és, peró, cap dogma, ni cap
necessitat peremptória haver de travessar justament el Cabanyal per arribar a
la mar, coste el que coste. Es pot millorar la viabilitat amb cirugia fina i amb
desviació exterior, sense fractures urbanistiques ni socials que no són
compensades per la pretesa millora. EIs habitants del Cabanyal, han de perdre
per a que guanyen els passavolants automobilistes?
El
Passeig al Mar, concebut recte i amb l’amplária emblemática d’un hectómetre,
no té cap sentit en arribar al caseriu marítim. La circulació est-oest está ja resolta amb I’Avinguda dels Tarongers i la successió
d’avingudes paral-leles al caixer antic del riu. La circulaciò litoral, ja la
integra el propi barri.
c) No
són desitjables, ni defendibles les conseqüéncies previstes pel pla de
reforma que es tradueixen en un trencament.
Una muralla doble d’edificis de 6 i
9 plantes implica la desintegració del Conjunt, a banda de la destrucció
d’elements individuals del patrimoni, no compensada pels avantages
constructors, ni circulatoris. Aquesta intromissió -que per cert afecta només
el Cabanyal i no el Canyamelar, com si es volguera enfrontar-los, comporta
la introducció d’un nou grup social de nivell adquisitiu més alt que
menysprea la tradició i la població del barri. Les operacions d’aquest
estil, obsoletes als ulls dels urbanistes actuals, degraden els espais que en
queden al darrere. Només cal recordar la Via Laietana o I’Avinguda de
l’Oest (Baró de Cárcer). La comparació adüida en algun moment
(Escribano/Altés) amb l’obertura de la Gran Via del Marqués del Túria no té
cap trellat: quan es va traçar no tenia context urbá; per aixó no es convertí
en una barrera.
d) L’actuació projectada pel PEPRI implica la destrucció irreversible
dels valors d’una especificitat arquitectónica diferenciada, és a dir,
d’un barri o conjunt amb una personalitat inconfundible.
Si es
tracta de demostrar la força de la majoria absoluta, la prepoténcia d’un
partit, la cosa és molt clara. Si es tracta de l’interés
dels ciutadans --sobretot dels descendents dels pescadors i mariners, de les
cigarreres, dels humils residents, dels estiuejants modestos, dels habitants de
primera hora, la rebabilitaciò ha de primar sobre la penetració. Destruir no
és protegir.
Valencia, 6 de febrer de 2001.